Espanya s'esforça a ajudar-nos

Quan siguem independents un dels errors que hauríem de mirar de no cometre és retirar les places d'Espanya del nomenclàtor de les nostres viles i ciutats. Sense la contribució espanyola probablement no seríem tan a prop de l'objectiu. Quan en la cursa ens falta motivació, ens atien les ganes d'arrencar a córrer; quan ens falten arguments, ens els serveixen en safata de plata; cada cop que obren la boca, hi ha un parell de milers d'indecisos més a Catalunya que es converteixen al doble sí.

La pruïja anticatalanista de la política espanyola, tanmateix, no és pas l'únic que eixampla el fet diferencial. L'esperpèntica campanya europea ens mostra com les ganes de marxar no són només un tema nacional sinó, també, una qüestió de decència democràtica. Hem pogut veure aquests dies com, mentre tots els líders a presidir la Comissió Europea tenen Catalunya en l'agenda, els espanyols debaten i xiulen i miren cap amunt respecte de Catalunya, mentre el ministre d'Exteriors continua tirant dels clàssics de la literatura universal i ara ens compara amb Lil·liput. Però més enllà de la cantarella nacionalista hem pogut escoltar el responsable de la seguretat espanyola desviar l'atenció sobre un assassinat polèmic ensenyant la poteta de la censura i la repressió preventiva. I ens hem escruixit amb un cap de llista fent un comentari masclista i quedant-se tan tranquil perquè no s'adona que les està dient de l'alçada d'un campanar perquè la seva visió misògina i casposa i bavosa de la realitat la troba perfectament normal.

El més trist de tot plegat és que aquest impresentable polític tavernari guanyarà les eleccions. Sosté un dels adagis més clàssics de la política que tots els països tenen els dirigents que es mereixen. Tots excepte els catalans, que a més dels que triem nosaltres hem de suportar els que es mereixen els del país del costat.