Formatge

L'estat de benestar i equilibri d'un país es pot mesurar, també, per la cultura del formatge. I en aquest sentit, Catalunya decep. Tants bons cuiners i tants bons restaurants, però ens falten bons gastrònoms que ajudin a aprendre les competències formatgeres del país. Hi ha en Jaume Fàbrega, però és una rara avis; i es troben a faltar grans divulgadors del paladar fi allunyats de l'esnobisme, substituts dels genials Josep Pla o Nèstor Luján.

Catalunya potser va ésser, fa segles, un país de formatges, però l'ascens imparable de la gran metròpoli i altres succedanis metropolitans escampats per tot el territori ens han abocat a considerar el formatge com un simple complement de les amanides o farcit d'entrepà d'emergència. Només en la Catalunya rural o periurbana es manté un cert respecte pel formatge, quant al consum i quant a l'elaboració, si bé la decadència de la ramaderia en uns casos o la renúncia a les races autòctones en altres, converteixen el plaer de menjar formatge en un acte singular més que en un fet domèstic.

La irrupció dels formatges industrials en els supermercats, tocats tots pel mateix fred i sotmesos a les imposicions administratives en matèria de sanitat i consum, en comptes de contribuir a l'educació del gust pel formatge ha ajudat a la vulgarització. I, d'aquests, potser se n'arriben a conèixer algunes marques, però ni tan sols les varietats. Les formatgeries de taulell fa temps que van tancar i en les que resisteixen els calaixos són buits. Queden, això sí, algunes xarcuteries selectes on encara és possible adquirir un formatge artesà del país o un Boursault, si bé en comptes de productes de diari són considerats delicatessen.

Anar a un bar a esmorzar o a berenar, o a un restaurant a dinar o a sopar, i demanar una ració de formatge o formatge de postres s'ha tornat una missió gairebé impossible. De cartes de formatges, pràcticament no n'hi ha enlloc i, en el cas hipotètic que no et mirin estrany quan els demanes formatge, t'exposes que te'n serveixin un de barra llescat a màquina. I és que d'un país que promociona el mató de Montserrat quan a Montserrat no hi ha cap vaca, no se'n pot esperar gaire més.