Vergonyes d'Europa
Si la passada legislatura del Parlament Europeu va representar una mostra del deteriorament galopant del projecte d'integració, la que arrencarà amb la constitució de la cambra escollida aquest setmana pot significar el naufragi de la UE.
Tot coincidint amb la crisi econòmica i financera que va esclatar el 2008, i dins la qual encara estem immersos, hem assistit a l'espectacle de constatar que les elits europees han fet servir les institucions de la Unió per usurpar els recursos que estintolaven les polítiques socials. Els grans poders econòmics s'han refugiat en un marc continental de govern feble, incoherent, servil i amb poques estructures de control democràtic per exigir que les principals partides dels pressupostos públics estatals es destinin a mantenir i incrementar els seus beneficis malgrat les seves actuacions especulatives i irresponsables. Sota el pretext de l'austeritat, del control del dèficit i del combat al deute no hi ha més que, com podria afirmar Karl Marx, el saqueig de les plusvàlues generades per les classes mitjanes europees des de la fi de la Segona Guerra Mundial. La UE es presenta com la principal garantia de pau en el marc dels estats membres però, liquidada l'amenaça que representava la Unió Soviètica d'ençà de 1989, el mèrit de l'absència de conflictes emergeix com un xantatge de l'ordre transeuropeu per perpetrar una depredació que ha arribat al seu punt culminant aquests darrers anys. Els democratacristians i la socialdemocràcia, els dos pilars sobre els quals s'ha bastit aquest ordre, ara s'esparveren perquè en alguns països puguin guanyar els euroescèptics d'ultradreta o d'extrema esquerra i tornen a brandar l'espantall de “nosaltres o l'abisme” sense voler admetre que ells són “l'abisme”, els principals agents del desastre, còmplices d'un capital desbocat que ha campat a plaer gràcies a les reconsagrades llibertats de la Unió i al mercat interior.
Però tampoc no es pot afirmar que la UE hagi representat un liberalisme a ultrança. Almenys un sistema de lliure competència hauria imposat l'expulsió del mercat de les entitats financeres que van entrar en fallida des del 2008. A través de les institucions de la UE, en canvi, s'ha fomentat el seu rescat a costa del contribuent i a costa de la destrucció del model de benestar europeu. En alguns casos, com en els de l'Europa nòrdica, severa i protestant, bona part dels préstecs a les entitats temeràries s'han tornat. En els indrets més avesats a la impunitat de les elits extractives com Espanya, no. Dels 100.000 milions d'euros que ha rebut la banca espanyola en les diverses onades d'injecció d'ajuts es calcula que només es tornaran uns 37.000 milions, la resta representen el particular sacrifici que la ciutadania soferta ha aportat a sostenir el capitalisme europeu de casino del segle XXI.
Per acabar de rematar la gestió infame que el sistema de la Unió ha ofert per superar la crisi econòmica els mandats europeus que acaben enguany tampoc no han demostrat cap mena de competència per perfilar una sortida a la principal crisi política que marcarà el següent cicle: la de les secessions a l'Europa occidental. Les visions enrocades i buròcrates procedents de personatges com Barroso, Van Rompuy i Juncker permeten copsar que no hi ha cap voluntat de defensar processos democràtics que apostin per una nova configuració territorial europea. No hi ha plans per entomar una declaració d'independència d'Escòcia o Catalunya, de la mateixa manera com tampoc no hi ha plans per fer front a crisis de drets i de democràcia com les que s'estan vivint ara mateix al cor de la UE, com succeeix a Hongria (amb un rerefons, així mateix, de disputes territorials).
No cal ser un visionari per percebre la imminència dels reptes que poden posar fi a l'equilibri de poders europeu forjat en el darrer mig segle. N'hi ha prou amb trobar-se una mica a prop de la ciutadania, cosa que no succeeix amb la casta política que ha controlat les institucions de la UE fins ara.
