Victòria

Una de les victòries que els usuaris de les xarxes socials es poden apuntar al seu marcador és haver aconseguit fer anar de corcoll els governants. Democràcies i dictadures, des d'Occident fins a Orient, tothom té en el punt de mira el Twitter i el Youtube, aquests canals d'expressió capaços d'enfuriar els manaires i de despertar el petit censor que qualsevol ministre de l'Interior té a dintre seu. Mentre a Espanya es proposen perseguir les suposades incitacions a l'odi escampades per internet, a l'Iran han decidit tot el contrari, perseguir l'alegria. Sis joves, tres homes i tres dones, han estat detinguts a Teheran per haver gravat un videoclip de la cançó Happy en el qual expandeixen la seva felicitat ballant i rient. El seu pecat: que elles no es posessin el vel. El cap de la policia, Hossein Sajedinia, ha qualificat les imatges de desagradables i ha obligat els joves dansaires a demanar perdó. Perseguir l'odi i perseguir l'alegria són deures força complicats perquè ambdues coses formen part de la condició humana. Pel que fa a l'odi, a més, si de veritat es vol eradicar, no són només les seves manifestacions el que cal afrontar, sinó les seves causes. Però per això, és clar, fa falta voluntat de transformar de debò les injustícies socials, els excessos policials, els defectes de la justícia... i una llarga llista que sempre acaba avorrint els qui manen. Els exabruptes d'internet els irriten –i encara de manera selectiva– perquè són el mirall del seu fracàs, el símptoma d'una societat insatisfeta que potser s'equivoca en les formes però que està carregada de raons per queixar-se. En realitat, perseguir internet és perdre el temps. Són molt més preocupants les actituds ofensives comeses de manera presencial. Les altres, les virtuals, tots sabem que són exageracions fatxendes disparades amb escopeta de canya, simples borratxeres tipogràfiques.