L'abraçada

La sensació de la campanya electoral ha estat l'aparició de l'expresident Pasqual Maragall en el míting d'ERC a Barcelona. Com era de preveure, l'abraçada entre Maragall i Oriol Junqueras ha produït moltes picors i crítiques. L'Alzheimer que pateix l'exlíder del PSC ha servit per fomentar l'escàndol i ha tapat el significat polític de la imatge. Però la notícia interessant de l'abraçada no és la morbositat de la malaltia, sinó la conseqüència que té en la relació entre CiU i ERC i, de retop, en el futur del referèndum que se suposa que el país ha de celebrar el proper 9 de novembre. És un goig veure que ERC té un líder que no es mama el dit. També trobo entendridor que Maragall utilitzi les poques forces que li queden per combatre els vells enemics de sempre. Deixant-se abraçar per Junqueras, Maragall ha donat a ERC l'oportunitat de donar a entendre a CiU que està preparada per passar l'hivern. Encara que sembli una paradoxa, preparant el partit per la possibilitat que no hi hagi referèndum, Junqueras mira de pressionar el president Mas perquè posi tant sí com no les urnes el proper 9 de novembre. El líder d'ERC sap que, per intentar parar el procés, els espanyols necessitaran un cap de turc i, com és lògic, no té vocació de màrtir. Buscant la protecció de la vella Barcelona progre, Junqueras li està dient a Mas que si les cames li tremolen i, per exemple, pacta una solució amb el rei haurà de gestionar tot sol la frustració que això provoqui. Si l'Estat frena el referèndum, l'aliança entre Junqueras i la família Maragall agafarà profunditat i llavors veurem qui va matar a qui durant l'abraçada: si Junqueras a Maragall o Maragall a Junqueras. Jo crec que si CiU i ERC no entenen que el poder polític és dinàmic i que es crea amb l'acció i no pas amb l'especulació, Junqueras té molts números per acabar sent el president de la Catalunya de la tercera via. I llavors, ni que vinguin els americans a regalar-nos la independència, tota una altra generació haurà quedat perduda.