El concurs

Per poc que no m'agafa un cobriment de cor pujant pel carrer Llibreteria de Barcelona. Vaig veure en una botiga a tocar de la plaça Sant Jaume un fogonet de carbó d'aquells que són de fang i reforçats amb unes làmines de ferro. “Abans no hi havia barbacoes”, em va dir el venedor. De petit, a casa, aquell fogonet feia de cuina. Era l'època dels cromos a les preses de xocolata. Em va venir la imatge d'un corb que perdia un tros de formatge del bec, que il·lustrava una faula d'Isop. Ara que ja sóc grandet, amb cuina de gas, i resseguint la Bernat Metge, bado en la del clau que forada violentament una paret, on el clau li explica a la paret que el culpable del seu dolor no és ell, sinó aquell que dóna cops a la cabota. I aquí podríem dubtar entre el martell i la persona que el fa anar. El foc portàtil i la força d'un martell se'm presenten com a exemples rudimentaris i quotidians de l'enginy de l'home. Ara el govern britànic, amb l'ONG Nesta, el tornen a posar a prova en un concurs que recuperen del 1714. El Longitude, dotat amb 10 milions de lliures, per premiar qui resolgui un dels grans problemes de la humanitat. I pot ser des del problema de la fam, o l'aigua al planeta, o la mobilitat sostenible, fins a la resistència als antibiòtics o com ajudar les persones amb demència a guanyar més hores de vida independent. El 1714 amb 20.000 lliures de premi, el fuster John Harrison va descobrir amb un sistema de rellotges com es podia calcular la longitud d'un vaixell dins a mar. Aquí el 1714, com ja saben, no estàvem per gaires concursos. Els problemes ens els creaven, i fa 300 anys que estan pendents de resoldre. Ja veurem si l'Europa en joc és capaç de dir coses diferents passada la cita de demà. Dependrà dels resultats. I podrem determinar qui clava el clau a la paret, i si el nostre és un foc d'encenalls o de carbó. Per saber si hem avançat. Necessitarem ciència política, que sovint sembla ciència acrobàtica, com la que dominen els genets al circ quan salten d'un cavall a l'altre.