Simplicitat profunda

Arreu d'Europa la ultradreta es consolida com a moviment polític de primer ordre. Amb Putin com a emblema d'una estratègia de poder que implica aprofitar l'instrument de la democràcia per posar fi a la democràcia, la ultradreta s'ha assentat en gairebé tots els parlaments dels països europeus. Marine Le Pen encapçala les intencions de vot a França. A Suïssa l'extrema dreta liderada per Brunner és el partit més votat. El Partit del Progrés, formació en què va militar Breivik –assassí de 77 persones–, és la tercera força del parlament de Noruega. Són les mateixes proporcions que projecta la ultradreta a Finlàndia i a Hongria. A Àustria el discurs desinhibidament xenòfob de Christian Strache és rubricat pel 28% dels votants. Els neonazis d'Albada Daurada ocupen 21 escons al parlament grec. Els plantejaments islamòfobs de Geert Wilders potser han obtingut una important quantitat de vots entre els holandesos en les eleccions al Parlament Europeu.

Un cop constatat aquest fris preocupant, i amb un punt d'impostació a la veu, podem preguntar-nos: ¿com és que, a Espanya, la ultradreta (encara) no ha cristal·litzat parlamentàriament? Una de les possibles respostes a aquesta qüestió invoca aquella simplicitat profunda de què parlava el metge i premi Nobel de la pau Albert Schweitzer. La ultradreta no ha cristal·litzat a Espanya potser perquè ja se sent (suficientment) representada per les actuals formacions polítiques parlamentàries i perquè moltes inèrcies socials, marcades per la xenofòbia i la violentació que comporten els diagnòstics polaritzats entre un bé i un mal absoluts, converteixen en reiteratius els partits explícitament ultradretans.

Una societat que ha donat cobertura i protecció política al franquisme és una societat que no ha emprès cap projecte d'assumpció i renovació fonamentals. Infiltrada en les institucions i els mecanismes mentals de la ciutadania, la ultradreta espanyola no necessita redundàncies parlamentàries.