Més raons per a la independència (II)
La situació actual
nega la possibilitat,
a Catalunya, de poder
ser agents de canvi a aquells que tinguin la inquietud de ser-ne
A Més raons per a la independència (I) (El Punt Avui, 22 abril 14) varem començar aquesta llista no exhaustiva de raons que fan recomanable la independència del nostre país, més enllà dels motius econòmics i identitaris, i més enllà de quin sigui el model social que finalment s'hi acabi adoptant. Ara la completem:
5.- Influència mundial: Està clar que els països petits, com ho serà el nostre, no poden empènyer-ne d'altres a fer res. Però el que sí poden fer, és adoptar polítiques innovadores en qualsevulla àrea, que compleixen una funció capital: la de servir d'exemple que són possibles, i amb això, demolir l'argument habitual dels negacionistes, que no ho siguin. Als països petits els resulta molt més fàcil que als grans poder prendre aquesta mena de decisions, novament mercès a la seva major homogeneïtat. Anys enrere varen ser els països escandinaus, amb la seva socialdemocràcia, demostrant que el món no havia de triar només entre capitalisme i comunisme. Avui en segueixen donant exemples amb polítiques com la danesa flexicurity, en què un gran pacte social bescanvia flexibilitat laboral per més xarxa social per als que perden la feina.
6.- Connexió directa amb el món: si un col·lectiu de catalans decidit intentés empènyer un canvi de política, posem mediambiental, per tal de poder servir d'exemple a altres països, ara mateix es trobaria que ha de convèncer prou col·lectius i gent per impulsar el canvi a tot l'Estat espanyol. És evident que una tal empresa, tot i ser molt difícil en qualsevol cas, tindria moltes més possibilitats d'èxit si només s'hagués d'aconseguir un tal nivell de convenciment únicament a Catalunya. La situació actual nega la possibilitat de poder ser agents de canvi a aquells que tinguin la inquietud de ser-ne.
7.- Biodiversitat de nacions: Cada nou estat independent incrementa la biodiversitat d'estats, i això és molt bo per al conjunt de la humanitat. Jared Diamond, a Armas, gérmenes y acero (DeBolsillo, 2007) explica que un gran actiu de la humanitat ha sigut el fet que a Europa s'hagi mantingut a través dels segles un conjunt molt divers de nacions, totes molt geloses de la seva independència, perquè això ha permès que es poguessin dur a terme, i experimentar-hi, multitud d'opcions polítiques i socials, i així poder veure a la pràctica quins són realment els millors models. Sobre el paper, els països grans ho tenen molt millor perquè poden galvanitzar una gran quantitat de recursos i focalitzar voluntats i polítiques, però a llarg termini, com que les decisions col·lectives són úniques, tenen un risc extrem de descarrilar si són les incorrectes. Un gran exemple d'això és la sanitat als Estats Units: el sistema actual exclou un de cada set ciutadans, a pesar de gastar en sanitat el doble en % del PIB que Noruega o Suècia. I això per no parlar de quan les decisions depenen d'un grup reduït de persones: l'imperi xinès cap a finals del s. XV va decidir tancar-se en ell mateix en considerar, com era cert en aquell moment, que la resta del món no els arribava ni a la sola de la sabata. Fruit del seu aïllament altiu, al s. XIX varen ser ells que varen haver d'agenollar-se davant de les potències europees del moment. Un segon exemple, també a Xina, varen ser les tràgiques decisions polítiques de Mao, com el Gran Salt Endavant, que varen condemnar milions de xinesos a morir de gana, i el país a un nou retrocés inaudit en tots els fronts.
Ara només cal que realment desitgem la independència tant com per agafar-nos-la, a pesar de tots els entrebancs que ens sortiran al pas. Com s'ha dit a bastament, els drets no es demanen: s'agafen.
