El gol poètic de Bojan

Si alguna imatge em persegueix o em va revenint, acabo reconeixent que he d'escriure alguna cosa a propòsit del perquè m'ha quedat fixada com a digna de memòria. Això malgrat que, al capdavall, possiblement no m'ho sabré explicar del tot i, a més, fins i tot pensaré que, en la mesura que no hi trobo una explicació, la imatge (o el que sigui) és precisament digna de memòria. En el cas que ara m'ocuparà m'he resistit a escriure'n perquè em costa acceptar que el futbol sigui una cosa de l'estiu. Tanmateix, per què no dedicar-li una «ombra» a Bojan quan, a parer d'un meu amic poeta, acaba de fer un gol extremadament poètic? Un gol que va escapar-se de l'agressivitat, de la urgència, fins i tot de la convicció amb les quals és necessari marcar la majoria dels gols. És cert que, en el mateix partit, el gran Leo Messi també va fer un dels seus gols poètics tenint present que, en marcar l'1 a 0 contra l'Athletic de Bilbao, se'l va inventar pràcticament del no-res: com en tantes altres ocasions, que fan pensar que ara mateix és el més màgic dels jugadors existents, Messi va ser capaç de convertir en realitat allò que semblaria una idea que només podria pertànyer a un món imaginari o a l'àmbit del desig. Però en el gol que Bojan va marcar a l'Athletic de Bilbao, hi va entrar en joc una altra dimensió poètica, aquella que participa d'una estranyesa que mai no em sé explicar: hi ha moments en els quals no se sap si sents com el temps hi passa o si el temps resta en suspensió i, per tant, com si no hi passés. En la seva explicació, si això és possible, del perquè va semblar que no s'atrevia a marcar el gol, Bojan va dir que va sentir que es va fer el silenci al Camp Nou: havia passat alguna cosa de la qual no s'havia adonat? La claredat del gol, un cop havia robat la pilota i havia passat el porter del Bilbao, feia sospitar que no podia ser veritat. De tan evident, no semblava possible? En tot cas, crear aquest silenci, en un camp amb milers d'espectadors expectants, és un miracle. I això és poètic, com també va sentir l'Aniol, el meu nou amic barcelonista, al qual dedico aquest article.