Ressaca futbolística

Aquests darrers dies hi ha hagut tants esdeveniments futbolístics que no em sé estar de fer-me'n ressò, sobretot per confessar el desencís amb què els culers hem dit adéu a la lliga. Mireu que el destí ha estat benèvol amb el Barça: derrotes imprevisibles dels altres equips, gols en pròpia porta dels contrincants, lesions dels principals cracs dels adversaris, la lliga posada en safata, un diumenge sí i l'altre també, a l'abast dels nois del Tata Martino. I els blaugrana, res de res. Molt de toc de pilota, molt de remenar-la, però, a l'hora de la veritat, incapacitat total. El joc dels barcelonistes m'ha recordat un acudit verd que circulava fa anys i que tractaré d'explicar amb la major elegància possible. Hi havia una parella acabada de casar que pretenia consumar el matrimoni. Ella era molt fogosa i es delia per arribar al desenllaç final mentre que ell no tenia cap pressa i a cada efusió amorosa dedicava la major part del temps a entusiastes descripcions anatomicogeogràfiques. “Ai, quin parell de muntanyetes que veig! Ai, quina ermita que hi descobreixo a la punta...!” I al dia següent: “Quina vall més formosa... Quin congost més recòndit que s'endevina...!” Així, cada dia, fins que, per enèsima vegada, el xicot va iniciar l'elucubració: “Ai, quin bosquet més acollidor que trobo!” La noia, cansada d'esperar, va saltar immediatament: “Doncs, noi, en aquest bosquet, o hi plantes un bon pi de seguida o em venc la parcel·la!” El Barça, aquesta temporada, ha fet igual. Molt de tocar la pilota, molt de passar-la d'aquí d'allà, però sense recordar que, en futbol, el que compta és les vegades que la pilota entra entre els tres pals. I tots els altres equips ja ens han pres la mida i ens hem quedat sense cap èxit.

La remuneració dels cracs, però, sí que continua amb èxit. En l'empresa privada es millora el sou, normalment, quan la productivitat del treballador se'n fa creditora. En el futbol es veu que no és així. Al senyor Messi, per exemple, després d'uns mesos en què s'ha dedicat sobretot a mirar el vent d'on venia, li retoquen la fitxa. Si fins ara cobrava la mòdica quantitat de tretze milions d'euros anuals, ara li apugen fins a vint milions nets per temporada, amb una sèrie de serrells (drets d'imatge, incentius, etc.). I així, per anar tirant de beta fins al 2018. Hi haurà, algun dia, algun organisme internacional seriós que posi fi a aquestes injustícies socials i que situï els sous dels esportistes d'elit a un nivell raonable que no sigui un insult per als altres mortals?