Guerra negociadora

Aquest havia de ser un article que parlés de lectures màgiques. Dels moments íntims i plaents en què es gaudeix d'una literatura estimulant, d'un text de nivell, o d'històries emotives i grandioses que deixen empremta i que et conformen al llarg de la vida. Aquesta columna havia de parlar de com, amb el pas dels anys, entens l'evolució d'interessos sobre els diferents gèneres... Com la poesia i la ficció, pilars fonamentals de l'exercici quotidià de les primeres lectures emblemàtiques, van donant pas, quasi sense adonar-te'n, a un interès per la història i la biografia que els teus grans ja t'havien mostrat. Recordo la fal·lera de la meva àvia per les biografies de Manuel Azaña, de Pedro Pons o de qualsevol prohom que li semblés persona de nivell i amb coses a explicar. Avui volia parlar d'això... Però no. La vida és, ara mateix, bastant més prosaica.

Últimament tinc la sensació d'estar, perpètuament, en peu de guerra per tal d'aconseguir minimitzar despeses professionals i familiars.

Tot un pelegrinatge de reunions i renegociacions han evidenciat que “qui no plora no mama”: vas al banc i quan amenaces de treure els pocs o molts calés que hi tens si et segueixen cobrant comissions per les gestions diàries, tot són genuflexions. Tot es recondueix com per art de màgia. Parles amb qualsevol proveïdor, planteges que tens altres ofertes i s'avé ràpidament a fer-te descomptes importants pels mateixos serveis i així mantenir-te de client... Déu n'hi do... Una delícia... Quin mercat més amable... Quina tranquil·litat que et dóna aquesta manera de funcionar... Et fan sentir una idiota i et reafirmes en l'evidència que això és la selva. Però, ull amb el canvi de proveïdors! En un afany desmesurat per vendre, t'ho prometen tot però, a l'hora de la veritat, et pots trobar de nou amb la sensació que t'han tornat a donar gat per llebre. No desesperis... Això també ho solucionaràs i, si no, “bon vent i barca nova”, que el mercat és ample i a la intempèrie hi fa fred.