Enveja sana

En el congrés internacional de la setmana passada fet a Vitòria- Gasteiz Himnes i cançons. Símbols d'identitat col·lectiva en perspectiva comparada, no parava d'explicar el procés català responent als ponents. Qui em preguntava eren professors bascos o provinents d'Alemanya, França, Espanya o Anglaterra. Cal dir que l'interès no casava gaire amb la informació que tenien. La premsa internacional és més ponderada que no l'espanyola, fet que hem de tenir molt en compte. Una errònia informació, fins i tot des de la simpatia, a massa d'ells no els permetia saber que la força clau de tot el moviment sobiranista és ser un procés nascut al cor de la societat civil al qual els partits amb sensibilitat nacional s'hi han sumat.

Mas i Junqueras, després IC i la CUP, són els qui recullen el relleu polític d'un moviment transversal, ampli, social i interclassista que vol aconseguir un estat propi per poder fer front als reptes d'una societat complexa, reptes impossibles de resoldre dins Espanya, ja que la seva proposta vers nosaltres és evident, un estat contrari que ens sostrau des de riquesa a cultura fins a qualsevol tret on creu que ens pot fer mal. Escola, mitjans de comunicació, llengua, projecció i un inacabable etcètera. No oblidem tampoc la constant manca de compliment d'unes inversions projectades que després, any rere any, mai no es fan realitat.

Una professora em deia, mig confessant-se: “Us tenim enveja.” Afegia compungida des d'una visió nacional abertzale, generalitzava però es feia entendre: “Els bascos hem comès un error que marcarà generacions, ens hem matat i hem matat, hem tallat ponts entre actituds enfrontades. Hi ha massa persones per a les quals hauran de passar anys fins que puguin oblidar tot el que s'ha viscut. A Euskadi, PSOE i PP són el mateix. Vosaltres –seguia, amb l'aquiescència d'altres interlocutors– sou una nació que no heu parat de sumar, sumeu sempre, vingui d'on vingui la gent, pensi el que pensi, el vostre nacionalisme és cultural i obert, dialogant i pacífic, abans de començar ja heu guanyat la partida al nacionalisme espanyol: democràcia i diàleg. L'Estat no us ofereix res més que por, el seu ADN és violent i inculte.”

Un Congrés internacional sobre els himnes nacionals té més calat del que sembla a priori. Només Espanya, Euskadi i Bòsnia i Hercegovina no tenen lletra a l'himne nacional. Com tan bé ha explicat Jaume Ayats en el seu estudi sobre l'origen eròtic llunyà d'Els segadors, l'himne nacional de Catalunya, els himnes s'adeqüen a les necessitats de l'imaginari del present. No ha estat fins al segle XIX que s'ha identificat un himne amb un estat. Per això l'himne espanyol és la Marcha Real borbònica com ho és l'himne monàrquic el nacional anglès, God save the Queen.

L'himne espanyol no ha triomfat perquè Espanya és un concepte polític erroni. És un estat fruit de la imposició i no de la identificació dels seus ciutadans. Tampoc va acabar de triomfar l'himne de Riego amb la República, els catalans tenien el propi, i mai es va plantejar fer de l'Estat de la II República una nació de nacions des de la igualtat.

En aquest moment tan transcendental cal sumar i sumar, només quedarà fora qui no hi vulgui ser. Si Pere Navarro vol fer un partit marginal, hem d'omplir aquest espai socialista amb els partits catalans. El PSC- PSOE a Catalunya neix amb la Transició, alguns prefereixen dir-ne Transacció; ara, amb la proposta catalana, aquest període es veu llunyà i depassat, o evoluciona o poc significarà.

A VitÒria, els doctes especialistes universitaris deien que Europa actuaria quan veiés el resultat dels vots a Catalunya. Ara els tenen a les mans, més clar impossible, encara que no hi ha més cec que aquell que no hi vol veure. Però la realitat és tossuda, sempre s'imposa.