A la cua d'Europa
De les eleccions europees se n'ha parlat en termes de moviment sísmic o tsunami, però també es podria parlar d'explosió termonuclear amb el fall out effect de la pluja radioactiva posterior. Vegin, si no, com Rubalcaba ha encaixat la derrota amb la seva renúncia a la secretaria general del PSOE. I la veritat és que no n'hi havia per menys, atès que el gran míting a escala comunitària va ser el que va reunir a Barcelona l'actual titular del Parlament europeu, Martin Schulz; el primer ministre de França, Manuel Valls, que en un acte celebrat tocant a la seva casa natal del barri d'Horta, no va proclamar en absolut la seva catalanitat i es va expressar bàsicament en castellà com el Felipe González, també present i preconitzador d'una Gross Koalition adversativa del sobiranisme català. Que ja ho va escriure Josep Pla que allò que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres. O pretesament d'esquerres, també. I que ja s'ha vist a les urnes que els predicadors d'una presumpta crispació causada pels independentistes no han obtingut cap rendiment electoral. El Ministeri de l'Interior aquesta vegada no podia repetir la jugada dels comicis autonòmics, quan el sindicat de policies de finances va publicar falsedats de comptes corrents a Suïssa contra Mas i Pujol en plena jornada de reflexió sense que la Junta Electoral desconvoqués les votacions.
Tampoc la líder del PP, Camacho, entre gravació i gravació al restaurant La Camarga, va obtenir cap resultat malgrat haver fet desfilar per Catalunya tota la plana major popular. Ni Navarro va sumar adhesions quan va entonar aquell “mama, pupa” referit a una “agressió” tan lleu com la que poden causar les “mans blanques que no ofenen” i menys encara les d'una tieta de 63 anys que no deixa ni una mil·limètrica esgarrapada, ni un “pescozón que te pego, leche” d'estil Ruiz Mateos a l'heroic líder que, en realitat, no va entomar ni tan sols la minibufetada com la d'un sindicalista madrileny al ministre Miguel Boyer i que als tribunals va acabar amb una multa de 250 ptes. En fi, que m'estranya que ambdós dirigents no s'hagin plantejat de dimitir. El ridícul ja l'han fet i la crispació als carrers de Sants o les protestes contra el pàrquing de Burgos també són conseqüència de l'acció de govern de les seves formacions. Així, doncs, que s'ho facin mirar.
A escala espanyola, el PP ha fracassat a Andalusia amb un candidat que no era “señor de Sevilla ni hombre de Córdoba, sinó señorito de Jerez i Domecq consorte”. Jo vaig tenir una vegada l'honor de pronunciar el discurs inaugural de la Feria del Caballo de Jerez i vaig veure a la remonta militar més de 80 Domecqs entrant a cavall amb el patriarca en carrossa. Oficiava junt amb mi l'alcalde perpetu i president perpetu de la fira, M. Primo de Rivera, i sempre m'he preguntat si tota aquella hípica la paguem nosaltres amb el pressupost de Defensa. No m'estranya, però, que Arias Cañete vagi una mica debilitat en tant que aspirant a comissari de la UE, igual que Guindos per a l'Eurogrup (a causa del seu passat de Lehman Bros). Del Cañete de la superioritat intel·lectual en relació amb les dones, també han circulat a Infolibre notícies relatives als seus negocis petroliers en diferents paradisos fiscals i la pregunta de si alguna de les seves empreses es dedica al bunkering, és a dir, al subministrament de combustible als vaixells fondejats en aigües de Gibraltar que han motivat protestes espanyoles contra la Gran Bretanya. Naturalment, ell ho nega enèrgicament, però també és cert que els milers de tones de pedres per fer espigons que Madrid condemna són comprats a Espanya. I, en tot cas de cara a la UE, ens hem de quedar amb el que ha dit al sant pare que Andalusia és el pitjor exemple del drama de l'atur dels joves fruit d'un sistema inhumà i que l'Estat espanyol és un exemple d'exclusió. Per part seva, el resum de l'any passat del Financial Times esmenta la “generació perduda” que són els joves espanyols d'avui. I el govern central sense fer rogatives ad petendam pluviam o per una anèmica recuperació.
