Fragilitat

Com una figureta de vidre, com la banya d'un unicorn de vidre, la fragilitat ens acompanya en cada una de les nostres passes. Pot ser una altra manera de parlar de la moderna societat líquida de Bauman, o dels valors tous, la fragilitat marca les hores. La figureta és la que llueix a El zoo de vidre que va escriure Tennessee Williams, i que dirigeix de manera brillant Josep Maria Pou al Teatre Goya. Tensió i fragilitat, en les relacions d'aquest quadre familiar que presideix Amanda, la mare que fa Míriam Iscla, i els fills Tom i Laura, Dafnis Balduz i Meritxell Calvo, i Peter Vives en la pell de Jim el pretendent. Una família abandonada pel pare, el pes d'una mare sobreprotectora, i la coixesa de la filla. Un quadre dramàtic, amb relacions que es trenquen. Un clàssic que a Tennessee Williams, al 1944, li va valer la fama. Del retrat d'aquella fragilitat en va treure un benefici sòlid. Gairebé com en un efecte rebot.

Aquests dies en què Barcelona, especialment els seus joves, es mou entre el Primavera Sound i el Primavera Sants, etiqueta que ha fet fortuna a la xarxa, la fragilitat sembla covar totes dues concentracions, de signe contrari i absolutament radical. De fet són models alternatius i oposats. El de Can Vies, i el moviment ocupa que explora una altra manera d'entendre no només la societat, sinó l'oci i la cultura. I l'altre un festival musical, que concentra masses a cops de caps de cartell de ressò planetari, i que genera un flux econòmic que fa del consum cultural una indústria, un negoci. És clar que dins dels festivals sempre hi ha qui fa música amb la idea de trencar la convenció, de sonar fora del sistema i les modes. Una altra cosa és la violència, una esca que es desencadena com un xoc de legitimitats d'actuació. Filòsofs com l'eslovè Slavoj Zizek, autor de l'assaig Violència, diuen que en el discurs del políticament correcte s'amaga una extrema violència. I potser amb la mateixa capacitat de combustió. Caldrà trobar un discurs que ens n'allunyi, fràgils com som.