Ull de peix
‘La roja'
Estem perduts, literalment perduts: la roja ja és aquí! I no sols abduint els nostres millors jugadors, sinó acompanyada de la fanfàrria esportiva, de les banderes, de les cançons i dels ciutadans que es deixen endur, mimèticament, pels entusiasmes televisius. Quan ja crèiem que Fernando Alonso havia deixat d'explicar-nos per què no guanya mai i així amenitzar els nostres contrits dinars; quan ja crèiem que el Barça comença una nova etapa i que tot serà nou de trinca i per tant estimulant, doncs aterra la roja, la seva simbologia i el seu discurs unitarista a fer-nos la guitza. No és que no hi hagi bones notícies: el fet que Cañas hagi tocat el dos per obscurs motius, i que el gran Girauta (perdoneu que no m'aixequi) se'n vagi a Europa, i, com que té un alt concepte d'ell mateix, viurà la fantasia de ser més intel·ligent que Tremosa (amb qui, ai, compartirà grup), tot això vol dir que les tertúlies quedaran alleugerides, si més no de moment.
I, sobretot, la immensa notícia que el lluent, incombustible, fragant Duran i Lleida sembla que està hores d'ara tocat i a punt de ser enfonsat (tot i que aquestes fantasies afalagadores només passen als contes de fades).
A sobre, els déus ens atorgaran més ració de Rajoy i de Soraya, que vol dir un aliment espiritual per a l'independentisme, un regal del cel, corejat per Fabra i Bauzá, que ens garanteixen una població activa a favor de la llibertat i la democràcia. Perquè Franco ho va deixar tot atado y bien atado, però no comptava amb les regles europees, que, per més passives que siguin, garanteixen que això de votar és un petit detall indispensable.
Ja sé que tenim l'ordre públic rebolicat, i que tot el conservadorisme identifica la violència amb la llibertat (greu error), sense explicar però qui són els violents, qui els paga i d'on procedeixen. No ho sé jo si era això el que volien dir quan parlaven d'ulsteritzar Catalunya.
Ah, i a cals borbons hi ha novetat...