Exhibicionisme digital
Fa la impressió que l'internauta, perdut en la immensa mar blava, té la terrible sensació d'estar sol i oblidat de tothom
Antonio Spadaro, autor de Ciberteologia, ens recorda que internet no és un instrument; és un entorn, una esfera, un nou àmbit de vida. La introducció de la xarxa virtual en la vida personal i professional ha canviat, a fons, estils de comunicació, formes de produir i de consumir, també hàbits de lleure i d'interacció entre persones i institucions.
No és un objecte que fem servir per resoldre un problema; és l'entorn en el qual som, ens movem, ens comuniquem, treballem, ens enamorem i ens consolem. És difícil imaginar què és el que no es pot fer a la xarxa, quins tipus de verbs hem de conjugar necessàriament en l'espai presencial. Als meus alumnes els ho pregunto i gairebé es queden muts: tenen la impressió que a la xarxa es pot fer tot, es pot aconseguir tot, es pot obtenir tota la informació que es desitja. I no obstant això, hi ha moltes llacunes a la xarxa.
Em sorprèn un fenomen que està creixent en la xarxa: l'exhibicionisme digital. Observo, astorat, que cada cop hi ha més adolescents i joves que exhibeixen la seva vida privada, els seus moviments més quotidians en el gran aparador global que és internet. Ara pengen una fotografia de la pizza que estan menjant, ara col·loquen una imatge de la cervesa que s'estan bevent, però no solament actes prosaics, de naturalesa completament irrellevant, sinó també hi exposen imatges de contingut eròtic, revelacions secretes, fotografies comprometedores.
Aquest exhibicionisme digital adopta formes molt diverses, no solament de signe sexual. Em pregunto a què respon aquesta pulsió d'exhibir-se, de voler mostrar als altres els petits detalls de la vida quotidiana. L'exhibicionisme no és un fenomen nou. Des de Sigmund Freud fins al present ha estat meticulosament estudiat, però la novetat de l'exhibicionisme digital és la seva dimensió global. El que es penja ara es pot veure des de qualsevol lloc del món i la traça que deixa és per a la posteritat. Allò que es penja deixa una petjada permanent.
Aquest desig d'exhibir-se sembla respondre a un anhel de ser reconegut, de trencar l'anonimat i fer-se veure, d'obtenir respecte i amor per part dels altres. Fa la impressió que l'internauta, perdut en la immensa mar blava, té la terrible sensació d'estar sol i oblidat de tothom i aquesta buidor l'aterra fins a tal extrem que necessita fer un crit, mostrar el que fa, el que menja, el que veu, el que visita, el llit on ha fet per primera vegada l'amor. Cal advertir les noves fornades que aquesta permanent exhibició de la vida íntima deixa traça en la xarxa i no s'esborra. El resultat final és que es pot seguir, fil per randa, l'evolució d'una persona. L'àlbum de fotos familiar, que es consultava de tant en tant per nodrir la nostàlgia, està penjat enmig de la xarxa. Tots hi poden accedir, propis i estranys, encara que no sabem amb quina finalitat ho faran, ni amb quines intencions.
L'alfabetització digital és la gran assignatura pendent. Observo que les institucions educatives formals no hi presten la suficient atenció. Una cosa és saber utilitzar el teclat, cercar informació i baixar música, però una altra és gestionar adequadament la vida privada, discernir les relacions, seleccionar els interlocutors i assumir que hi ha vida més enllà de la xarxa, que cal, de tant en tant, desconnectar i no sentir-se culpable, respirar aire pur i oblidar-se del mòbil i del teclat, encara que només sigui per raons de salut mental i emocional.
