Felip

L'abdicació del rei Joan Carles és una gran notícia per a Espanya... si els seus dirigents ho saben conduir amb intel·ligència. Perquè, de la mateixa manera que Catalunya va canalitzar el seu malestar amb el desig d'independència i ho va transformar en una il·lusió col·lectiva que ha convertit el procés català en un moviment únic a Europa, treure el tap que representava l'actual monarca, símbol dels descrèdit de totes les institucions de l'Estat, pot ser per a Espanya la possibilitat de regeneració que li faltava. A Catalunya tenim l'oportunitat única de construir un estat des de zero. A Espanya, no. Però ara sí que tenen l'opció, l'última, de refer el seu. I la d'ahir és una decisió transcendental que cal veure quin abast acaba tenint. S'obren dos escenaris diferents. El d'un canvi institucional de veritat o el d'una reforma cosmètica. I tots dos, evidentment, afecten Catalunya. Felip VI serà rei, però necessitarà la legitimació que el seu pare, amb raó o sense, es va guanyar amb el 23-F, per poder mantenir l'empresa familiar. Empresa qüestionada també a Espanya, com ho està tot el sistema. I, si no, mirem el 25-M. I aquesta legitimació pot ser perfectament la de ser el paraigua sota el qual es construeixi una nova arquitectura institucional, que inclogui un nou estatus polític per a Catalunya. Un encaix confederal amb un estat català d'igual a igual amb el castellà: el de la primera pregunta del 9-N. Felip VI com a rei d'un estat català. El segon escenari, però, és el del canvi lampedusià, que, sentint Mariano Rajoy dissabte a Sitges, és el que ens podem esperar. Per tant, Catalunya té tres sortides. O quedar atrapada de nou en la trampa de la regeneració cosmètica d'Espanya, i d'aquí que Artur Mas sortís ahir a blindar el procés polític català. O obtenir una sobirania política compartida. O la independència. I, en tot cas, qualsevol de les tres opcions s'ha de votar.