Sense rei
L'abdicació de Joan Carles I ha fet ressorgir amb força els sentiments republicans a l'Estat espanyol i el mateix dilluns es convocaven manifestacions reivindicant la república. Especialment important fou la de Madrid, on milers de persones es concentraren a la Puerta del Sol exigint un referèndum sobre monarquia o república convocades per les xarxes socials i amb el suport dels líders d'IU i Podemos, mentre alguns ajuntaments d'esquerres s'engalanaven amb la bandera tricolor. A Catalunya ERC, ICV-EUiA i la CUP secundaren les manifestacions i també alguns ajuntaments van fer onejar l'ensenya republicana.
Però la reacció espontània del carrer té poc a veure amb les reaccions institucionals. Mariano Rajoy i el PP reiteraren una variant del discurs que apliquen al procés català: “A qui no li agradi la monarquia que plantegi una reforma de la Constitució”, però, de referèndum, ni parlar-ne. La reforma constitucional és simplement impossible amb les actuals majories al Parlament espanyol. D'una banda, ni el PP ni el PSOE, que han estat els grans valedors de la monarquia en les darreres quatre dècades, són partidaris de la república. El PP és coherent. No així el PSOE, que, malgrat algunes dissensions internes, per boca del seu encara secretari general, Alfredo Pérez Rubalcaba, ha fixat de manera patètica la seva posició: “El PSOE té fondes arrels republicanes”, però alhora defensa el consens constitucional que es va aconseguir durant la transició i del qual el PSOE se sent orgullós d'haver estat “protagonista... I aquest consens nosaltres no el trencarem, és un valor que dóna fermesa a la nostra convivència”. De l'altra, la reforma constitucional exigiria eliminar tot el Títol II (De la Corona, articles 56 a 65) i l'article 92.2, que estableix que qualsevol “referèndum serà convocat pel Rei a proposició del President del Govern, autoritzada prèviament pel Congrés dels Diputats”. Sembla més que dubtós que les conviccions democràtiques de la corona espanyola arribin al punt de convocar un referèndum per donar pas a la república. En definitiva, estem on sempre quan es planteja una reivindicació que afecta l'estructura de l'Estat espanyol i l'entramat d'interessos i de relacions entre poder econòmic i poder polític en què el pas del temps ha convertit aquell consens constitucional al qual diu mantenir-se fidel Rubalcaba.
I, tanmateix, entre els que defensen el referèndum també hi ha contradiccions ja que molts (com alguns membres de la llista de Podemos a les europees) dels que defensen el referèndum sobre monarquia o república estan en contra del dret a decidir dels ciutadans de Catalunya perquè contravé la Constitució. Ara la resposta de Rajoy a les seves reivindicacions ja no els sembla tan raonable com quan la mateixa resposta l'adreça als ciutadans catalans. I, això no obstant, benvinguts al club si la seva aposta pel dret a decidir és sincera perquè no pot fer més que enfortir el procés català.
Per acabar, no es pot deixar d'assenyalar que dilluns, en veure voleiar agermanades la tricolor i la senyera –o l'estelada– en les manifestacions de Catalunya, alguns van sentir la nostàlgia dels temps passats, ja sigui per memòria pròpia (la Diada de 1977) o per memòria transmesa per les generacions ja desaparegudes que explicaven emocionades als seus néts com van viure l'adveniment de la Segona República i, a pesar dels errors –massa errors–, la idealització d'una Catalunya que durant uns anys fou republicana, autònoma i d'esquerres. Però, és clar, eren altres temps i avui la història ens porta a una nova cruïlla on els records, la memòria, serveixen per no renunciar al passat alhora que per construir un futur basat en les profundes conviccions republicanes de les llibertats, la democràcia i el dret inalienable dels pobles a decidir el seu futur. I, certament, en aquest escenari la monarquia no encaixa.
