De Prim a Mas
L'abstenció del centredreta català en la llei de l'abdicació, que és la primera del cicle legislatiu d'urgència per entronitzar el nou rei, és una ruptura històrica. A Catalunya, des de l'ensulsiada de 1714, les classes dirigents emergents han optat majoritàriament per assajar la reforma de l'Estat per acostar-lo a patrons europeus. Però els diversos intents regeneracionistes des del centredreta han fracassat sempre. Des de Prim (1869), Cambó en diverses ocasions (1918-21, 1931, 1939) o Pujol (1976) han optat per reformar o atenuar els aspectes més anacrònics o anticatalans del model d'Estat. I han recollit sengles fracassos.
Ara, el règim postfranquista de democràcia de baixa intensitat dóna símptomes evidents de crisi aguda. La família reial en hores baixes; el poder judicial contestat per sectari i al servei dels poderosos; l'oligarquia econòmica, financera i burocràtica més evident que mai, amb nombrosos casos de porta giratòria entre dirigents dels grans partits i consells d'administració; un govern de l'Estat que posa el BOE al serveix dels interessos espuris de la casta; una corrupció generalitzada entre bona part dels dirigents dels grans partits i vinculada amb la bombolla immobiliària; amb el col·lapse de l'ala socialdemòcrata del règim, la seguretat d'una futura i llarga hegemonia de la dreta i l'extrema dreta espanyoles fusionades en el mateix partit, rellegint la Constitució en una direcció involutiva en drets personals, en llibertats, en drets socials i en la diversitat cultural.
Tot aquest dramàtic panorama provoca una resposta social massiva a Catalunya que s'encarrila cap a la construcció d'un nou estat i un nou país que aspiri a homologar-se amb les nacions més democràtiques i socials d'Europa. Aquesta és la foto de les passades eleccions europees: la Catalunya convergent manté i augmenta el suport a una coalició que ha passat de ser un partit més del règim, a un partit que trenca amb el règim. I la Catalunya tradicionalment socialista, obrera, castellanoparlant, metropolitana, que se sent abandonada pel PSC en la seva deriva subsidiària al PP, que es passa en massa a Esquerra Republicana.
I això malgrat patir quatre anys d'amenaces des del poder establert i amb tots els media espanyols, amb una audiència a Catalunya de més del 75%. Quatre anys, després del cop de porta de l'Estat a la tercera via que era la modificació federalitzant de l'Estatut. Anys en què seguint la tradició ideològica de l'espanyolisme, els catalans han passat a ocupar el paper de boc expiatori, com ho van ser els jueus i els moriscos.
Per això, es posa en marxa una operació Gattopardo on Felip VI d'Espanya i V de Catalunya n'és la cara visible. Lasciate ogni speranza en el rei. Espanya és un infern i ho serà per als mateixos espanyols mentre la satànica casta no sigui depurada. El resultat de les europees, en què un partit republicà guanya per primer cop des del 77 en el territori més industriós, i en què apareixen alternatives republicanes noves que podrien donar greus ensurts en el proper cicle electoral (municipals, generals), va encendre l'alarma roja a la llotja del Bernabeu. I la casta econòmica apressà la política a treure del congelador el canvi cosmètic que ja tenien precuinat.
A Rubalcaba i Rajoy els va faltar temps per pressionar CiU per fer-la entrar en un nou consens elitista destinat a perpetuar el repartiment classista de la riquesa (Espanya, l'estat europeu amb més diferències socials) a canvi de fer un lifting al règim postfranquista consolidat amb el 23-F.
Que ningú esperi res de Felip. És profundament castellanista com tots els Borbons. I no té marge de maniobra, lligat per la Constitució i qui la interpreta: PPSOE. Espanya no és Gran Bretanya, ho sabem i ens ho recorden. Ergo, Felip no serà la reina Isabel. La desconnexió de l'operació Gattopardo és obligatòria per a Catalunya i Euskadi.