Nitrat

No és d'aquesta crisi que al capitalisme li ha faltat ètica. Com la taula de fusta de Karl Marx a El Capital, que segueix sent fusta però que canvia quan la considerem una mercaderia. El nitrat de Xile, el salnitre, canvia materialment, es transforma i és transformador. Un cop processat tan pot ser fertilitzant com explosiu. Qui ens posa davant dels ulls el nitrat de Xile no és l'escriptor Jordi Llavina, ni la ceràmica publicitària que hi havia a molts pobles recomanant als pagesos que adobessin amb aquest producte, ni els Quilapayun amb la Cantata de Santa María de Iquique, que recorda la matança de més de 300 obrers que hi va haver en aquell poble el 21 de desembre del 1907.

És el fotògraf Xavier Ribas, que presenta al Macba i fins a l'octubre una interessant exposició sobre l'extracció d'aquest mineral al desert d'Atacama. La mateixa concepció antropològica i visió documental de Xavier Ribas desborda el medi fotogràfic. Traça la ruta d'explotació colonial per part dels industrials britànics, que explotaven els treballadors en situació de misèria a Xile, i engalanaven els seus jardins de Bristol amb l'Araucaria araucana. El nitrat fet capital servia com a adob i triplicava collites, però també va servir a l'IRA per atemptar els anys 90 a la City londinenca. Ribas retrata el desert i la City, i recull les queixes de subsistència, veritable memorial de greuges dels pampitos i la primera definició al diccionari de la paraula overcharge. I les mil cares de Mart, i un reportatge del 1899 sobre com es treballava a Iquique. Una explosió de materials entre els quals destaca una col·lecció de centenars de paquets de tabac recollits entre el 1870 i el 1920 als pobles i oficines salnitrers. I l'estampa d'Allende i la Moneda. I un mural amb tots els convidats d'una festa de disfresses que va fer el 1889 John Thomas North a Londres abans de convèncer el president Balmaceda dels beneficis del progrés. Nitrat per fer créixer o per destruir la vida.