La columna
La ciutat de les merles
No em podia imaginar que les merles fossin tan populars. Potser es tracta d'una popularitat somorta, com una afició íntima, quasi secreta. Ho sé ara, després de l'escrit sobre les merles en aquesta
pàgina fa unes setmanes. Vaig parlar de
la meva merla, la que em desperta cada matí i des d'aleshores em trobo lectors que se m'atansen per dir-me que ells
també en tenen una, de merla, la seva,
que a vegades veuen, però l'escolten
amb fruïció perquè són un fil musical que transmet una imatge acústica de verdor. Sentint la merla des de l'interior d'un bloc de pisos, et fas la idea que estàs envoltat de bosc.
A Josep Pla també el despertaven les merles durant el temps que va ser a Oxford. Explicava amb entusiasme la plasticitat del plomatge negre i el bec groc saltironant per damunt de l'herba fresca i molla. I contraposava el cant fi de la merla al sublim del rossinyol, al qual qualifica “d'antimerla” perquè el rossinyol és perfecte, “no falla mai”, Les merles, en canvi, “després de fer el pinyol sublim, resulta que es desinflen i fan el ridícul”. En efecte, tots els admiradors de les merles han observat que ella mateixa es desacredita amb un xerric prosaic, banal, impropi d'un tenor líric. Per això diu Pla que la merla és “irrisòria, inconformista, antiil·lusòria i cínica”. És un “ocell burleta”, i m'ho demostra cantant a plena potència al cim d'una antena del davant de casa mentre escric aquestes ratlles.
El poeta Josep Espunyes, de Peramola (Pallars Jussà), va tenir la gentilesa d'enviar-me un article seu a Llengua nacional en què parla dels sons dels ocells interpretats pel poble. La gent els atribueix frases com aquestes: “Catxec, catxec, catxec, catxec, res no compro, res no dec” (perdiu); “Si, si, si, si, si, sic... Si tinc mel, sóc ric” (pigot); “Gira't i jau, gira't i jau. Mentre tu jauràs, jo faré el mal” (pardal); “Tiro faliro, trompade liro” (oriol).