Per què Obama trenca la balança del debat escocès?

Encara que és una decisió que pertoca als escocesos, els Estats Units prefereixen que el seu més fidel aliat al món, el Regne Unit, romangui d'una sola peça com fins ara. Sense que sigui textual, és el resum atenyent a la qüestió del que va dir Barack Obama, abans-d'ahir a Brussel·les, sobre el referèndum d'Escòcia, significativament al costat del premier britànic, David Cameron. Contràriament a tot el que havia fet i dit la diplomàcia nord-americana, el president dels EUA intervenia directament en el debat escocès per prendre posició a favor del vot no. L'octubre de l'any passat, però, l'ambaixador de Washington al Regne Unit, Matthew Barzun, sostenia a la BBC que el seu país romandria neutral sobre la qüestió.

El missatge d'Obama no és el primer –sí el més potent– que, a falta quasi de cent dies per al referèndum –dilluns, 9 de juny–, parla alt i clar a favor de la unió. Dilluns passat, en unes molt més que sorprenents declaracions al Financial Times, el ministre suec d'Afers Estrangers, Carl Bildt, assegurava que en cas que es produís, la independència d'Escòcia podria dur les illes britàniques a “la balcanització”, i que hi hauria “una sèrie d'imprevistes reaccions en cadena” a Europa i la Gran Bretanya. “Crec que la independència d'Escòcia tindria molt més profundes implicacions del que la gent es pensa. S'obririen una gran quantitat d'interrogants, principalment a Escòcia, però també al Regne Unit. Quines són les implicacions per la qüestió irlandesa? Què passaria a l'Ulster?”

I abans de Bildt, al mes d'abril, en termes encara més cridaners, s'havia expressat l'exsecretari general de l'OTAN George Robertson, que va parlar de “cataclisme en termes geopolítics”, de “balcanització” d'Europa, i que va assegurar que les “forces de la foscor” estaven esperant el triomf del sí.

Què ha canviat des que l'ambaixador Barzun va parlar de neutralitat fins ara?

Com a mínim hi ha dues o tres explicacions possibles. Primera, i com sostenien ahir fonts del Partit Nacional Escocès (SNP), l'independentisme ho està fent tan bé, i està guanyant tant terreny sobre el no, que Londres s'ha tret de la màniga el Sant Crist Gros per donar un cop de mà a la Unió. És, amb tot, una explicació potser massa optimista.

Les enquestes continuen sent les que són, i el sí, de moment, en la més recent, del 2 de juny, no supera la barrera del 41%. Una altra explicació estaria més relacionada amb les paraules de Carl Bildt i la inestabilitat territorial que viu Espanya, prou difícil de resoldre de forma satisfactòria –llevat que no hi ha urnes pel mig– fins i tot per part del futur nou rei Felip VI. I encara molt més ho seria en cas d'una victòria del sí a Escòcia, fet que probablement dispararia les “reaccions en cadena” de què parlava el ministre suec.

I una tercera, que afecta la mentalitat dels estats consolidats, és l'amenaça contra un ordre, un statu quo, que podria esmicolar-se. És aquesta una por cega, irracional i injustificada.

Alex Salmond no és cap marxista leninista, ni Esquerra Republicana assaltaria cap palau d'hivern, ni d'estiu, si fos la força més votada d'una Catalunya que caminés hipotèticament cap a la independència. Per a Washington, de fet, potser molt millor tenir estats satèl·lit petits: els controlaria més fàcilment.