Sant John Steele

Al si del servei aeri especial de l'exèrcit britànic, el capità Michael Foot havia de desenvolupar una operació per amplificar l'abast del desembarcament de Normandia a ulls dels nazis. El pla militar coordinat pels exèrcits nord-americà, britànic i canadenc recollia que 882 avions transportarien 13.000 homes, sobretot de la 101 i la 82 divisió aerotransportada, que haurien de saltar de matinada obrint els paracaigudes enmig del foc de les bateries alemanyes. Però... I si omplien el cel amb més efectius dels que tenien per simular que l'operació tenia un radi més ampli i més homes en combat? És amb aquest propòsit que el capità Foot desplega en les primeres hores del Dia D, la mitjanit del 5 al 6 de juny del 1944, l'operació Titanic: el llançament de 500 ninots paracaigudistes, de mida humana i alguns amb soroll de metralla, en punts estratègics perquè els nazis hi despleguessin tropes en va i alhora desprotegissin les zones d'avenç real. Ni la imaginació de Foot, però, podia preveure el que li succeiria a un paracaigudista –aquest de debò – a qui el vent va desviar del seu lloc d'aterratge aquella matinada.

Quan treballava en El dia més llarg, Cornelius Ryan va enviar un qüestionari als soldats supervivents amb una pregunta idèntica: “On era vostè el 5 de juny de 1944 a mitjanit?” La resposta d'un paracaigudista nascut a Metropolis (Illinois), una ciutat coneguda perquè es proclama a si mateixa “la pàtria de Superman”, era breu: “Suspès al rellotge del campanar, sobre la cornisa de l'església de Sainte-Mère-Église”. Qui firmava aquella resposta era John Steele.

Pertanyent a la 82 divisió, el salt de John Steele i de la resta de paracaigudistes del grup tenia com a objectiu posar un peu en punts estratègics al voltant de Sainte-Mère-Église, però la climatologia i la foscor van condemnar una vintena d'ells a caure precisament a la plaça major del poble, on hi havia un centenar de soldats alemanys. Mentre a la plaça s'obria el combat, la tela del paracaigudes de Steele es va enganxar a l'església i el va deixar suspès a uns vint metres del terra, amb una visió d'ocell del tiroteig que feria mortalment molts dels companys de salt. Després d'intentar tallar la tela, Steele va sospitar que la seva única esperança de sobreviure era fer-se el mort. I així ho va fer durant dues hores, amb les bales xiulant al seu voltant i amb una ferida de bala al peu que li provocava tant de mal que li impedia sentir el soroll del rellotge de l'església. La prova que fingia amb eficàcia: anys després, el tinent William Young de la 82 divisió li parlaria a Ryan d'un “paracaigudista mort que penjava del campanar”.

En la pel·lícula El dia més llarg, el paper de Steele recau en l'actor Red Buttons. La seqüència de Steele (Buttons) suspès al campanar dura només dos minuts i mig en un film de tres hores, però és de les més notòries. Però el productor Darryl Zanuck, més fidel al cel·luloide que a la veracitat històrica, va obviar que Steele va ser fet presoner pels nazis i que més tard es va escapar. Tot i que el cinema ha contribuït a tenyir de ficció la seqüència, L'Express ha entrevistat Jörg Kohnen-May, fill del soldat Rudolf May que va capturar Steele, i ell ho confirma: “El meu pare i el seu adjunt van tallar ells mateixos les cordes del paracaigudes”. I per aquest motiu l'església de Sainte-Maire-Église no només manté tot l'any una rèplica del paracaigudista suspès al campanar en homenatge a Steele, sinó que és l'única del món que als vitralls no hi venera cap sant, sinó l'home de Metropolis plogut del cel a qui el vent va desviar.