L'inici de la decadència

Sabut és que a ningú li agrada escoltar les veritats quan són dures i crues. No obstant això, els vocacionats per la prospectiva o la profecia tenen el deure d'avisar, d'advertir sobre els giravolts i els obstacles del camí i les dificultats que puguin alterar la normalitat. Avui estem en aquesta conjuntura en què s'arrisca part del que es va conquerir en els darrers decennis i s'aposta per la gran incògnita dels reptes enigmàtics o les incògnites per aclarir. Amb aquest esperit invoco a Joan Maragall quan poetitzava tal vegada sota sensacions semblants a les meves: “Vigila, esperit, vigila, no perdis mai el teu nord, no et deixis dur a la tranquil·la aigua mansa de cap port.”

No apunten les recents eleccions europees al despertar dels radicalismes de la dreta i l'esquerra? Que ningú en els seus processos febrils pensi que el sistema pot resistir el tremendisme i l'angoixa de la hipotètica sortida de la crisi que, de no apuntar solucions o esperances abans de final d'any, proposa tempestes molt serioses i definitòries el 2015. M'ho anotava un gran expert de l'economia mundial la setmana passada, a Madrid. Desenvolupa la seva activitat als EUA, assessora la Reserva Federal dels Estats Units i el Banc Mundial, entre altres organismes. “El problema ja no són els bancs, ni el sistema financer, sinó que l'esdevenir de la crisi està en mans dels gestors dels grans fons de pensions i d'inversions”. És a dir, els Soros i companyia que mouen ingestes quantitats de diners als mercats internacionals.

Davant d'aquest panorama, què poden fer els estats, els bancs centrals, si les causes estan fora del seu abast i radiquen en els senyors feudals de les inversions mundials? Queden armes defensives per neutralitzar els seus efectes devastadors? Ni la societat està en condicions de resistir, ni les classes mitjanes –matalàs neutralitzador dels conflictes socials– tenen avui el gruix i l'aptitud exigibles davant semblant repte; ni les estructures de la democràcia resisteixen, tenint en compte el seu elevat grau de corrupció institucional; governants corruptes; polítics mediocres, incapaços i bruts d'escàndols, moral social destruïda i un excés de desànim en la població. Jo aconsellaria rellegir un llibre fascinant i dramàtic de Stefan Zweig, El mundo de ayer, sobre aquest univers i aquesta cultura que va arrossegar Europa a la decadència i la ruïna, després de la Guerra de 1914, a la devastació absoluta de 1939, la II Guerra Mundial. Avui més que mai mereixeria una responsable reflexió.

No vull invocar al profeta Jeremies, però si a uns fets que pronostiquen intranquil·litat: l'abdicació del rei Joan Carles amb alarmants elements d'improvisació i urgència; el desafiament d'Artur Mas en actitud d'autòmat davant la llei i el sistema constitucional; la claudicació de l'alcalde Trias davant les accions juvenils, més o menys revolucionàries, clarament reivindicatives d'altre sistema; els greus escàndols a punt d'ésser jutjats pels jutges a Espanya i Catalunya; i aquest tuf de governació podrida a esquenes dels ciutadans, genuïns titulars dels drets i de la sobirania que tan sols poden esgrimir quan són convocats a les urnes, després d'interregnes, de no haver estat escoltats en les seves demandes i queixes, realment aixafats per l'engany als seus drets i a l'excessiu gravamen dels impostos. Que se n'assabenti qui li correspongui: sense classes mitjanes no hi haurà estabilitat! En conseqüència, negres presagis sobre la societat, l'economia, la política i les institucions. És la trajectòria sistèmica d'una greu crisi ni controlada ni continguda. L'arrel del problema és l'eclipsi ètic general, la carència d'una sòlida autoritat que recondueixi els abusos del poder, les arbitrarietats dels partits, dels banquers, i que no ha expulsat del sistema els innumerables mediocres que han enfonsat el procés social, el benestar, fomentat l'abús i la cobdícia. Aquesta orfandat d'autoritas és el que denuncia Moisés Naïm en el seu assaig El fin del poder. Aquesta va ser la gran temptació dels que van pretendre “reordenar” les coses en els anys subsegüents a la crisi de 1929.