Per l'escaire

El mundial de futbol que comença demà al Brasil arrenca com el de Sud-àfrica i el d'Alemanya, amb polèmiques i crítiques. I ho fa amb una societat ressentida i revoltada amb tota la família mundialista, una societat que precisament és futbolera perquè ho porta a la sang. És potser per això que s'explica aquest rebuig frontal que han manifestat els brasilers en els últims mesos. Per ells el futbol és una festa i la celebració del mundial els ha suposat viure una tragèdia. Pa per avui i gana per demà. S'ha esfumat el miracle –miratge– econòmic que havia fet possible el president Lula da Silva. Mundial i Jocs havien de servir per dinamitzar l'economia d'un país al qual ja es considerava un dels emergents però estan servint per crear més desigualtats. Uns esdeveniments que pel que es veu serviran per condemnar els seus habitants a pagar una factura de despeses desorbitades que va en detriment d'infraestructures que potser els farien més falta però que no hi ha diners per fer. Perquè el que hem sentit dir a l'escriptor Paulo Coelho és el mateix que havia denunciat ara fa quatre anys amb motiu del mundial de Sud-àfricà l'actriu Charlize Theron: “No puc estar en un estadi sabent el que passa a fora.” I a fora passa la vida amb penes i treballs, i patint les desviacions pressupostàries del govern per acabar de construir les instal·lacions mundialistes, que sempre són faraòniques, espectaculars i, per tant, caríssimes. I també, com sempre, la retallada recau –ens fan creure que inevitablement– en els mateixos sectors: sanitat i educació. No ho entenc. Ja és gros que exfutbolistes com ara Ronaldo o Romário, ara diputat socialista, siguin unes de les veus més crítiques amb la celebració d'un mundial al seu país ja abans que el Brasil fos l'escollit. Els del jogo bonito contra els que fan joc brut per sortir-hi guanyant. Malgrat tot, amb els diners que s'arriben a moure en un mundial, quan l'àrbitre xiuli i corri la pilota tots ens oblidarem de tot i ens hauran fet un altre gol per l'escaire.