El règim ofega Duran
No es retirarà ara; si ho fes a l'hora de la batalla final mai s'ho perdonaria. El volen ofegar, però no l'asfixiaran
De nen a Duran i Lleida el recordo molt poc, de forma boirosa i vaga, sent ambdós alumnes interns a la capital del Segre. Nens de poble, érem becaris o amb la necessitat d'ajudar a casa a pagar l'estada al col·legi. Va ser ja de molt jove educador, i al seu voltant va formar un nucli d'amics que, a prova de foc i amb una continuada fidelitat absoluta entre ells, mai han deixat d'anar junts. D'aquí prové el seu pas per la presidència de la Unió de Joves; havia ingressat a UDC als 22 anys, l'any 1974, quan la majoria de la joventut polititzada es feia de l'esquerra més radical.
Home de conversa fluida i cada cop més i més aguda i precisa amb els anys, té caràcter obert, valent, de vegades fins a la imprudència en els seus judicis, sempre va de cara en les seves posicions; ell, però té una imatge maquiavèl·lica que l'ha acompanyat sempre. La majoria ho veu com un defecte, d'altres, entre els quals em compto, hi veiem el que volem d'un polític d'un país com el nostre, una murrieria que mai deixi acabar de veure l'objectiu final del que es proposa. Polítics de debò, més enllà de dur el ciri a la mà, demanava un enyorat Ramon Barnils, per això defensava Pujol, Carod, Puigcercós o La Caixa. La malícia al servei d'una causa.
Ha passat per càrrecs municipals, paer a l'Ajuntament de Lleida, i de gestió governamental sense enquistar-s'hi; ell és home de gestió política al més alt nivell, de la nacional a l'estatal o internacional. Un destacat dirigent dins el conjunt de la internacional Democràcia Cristiana. Inquiet però constant en les seves idees. Vol el millor per a UDC i per a Catalunya. Fill de la Franja, sap el pa que s'hi dóna en la política espanyola, gairebé tota tan petita com l'invent de la Lapao, però alhora coneix la seva extrema capacitat destructiva, ara afortunadament ja no pot ser directament violenta. Per això de vegades avança per convèncer-se d'una realitat en la vida espanyola i la seva relació amb Catalunya a pas d'erosió.
Duran i Lleida plegarà no per esculls polítics –l'entonen i el fan viure–, sinó quan vegi que no pot dominar totalment el seu partit. Ara, i han hagut de passar anys, veu com el dret a decidir sense fissures és hegemònic a UDC, com l'acció d'Espanya contra Catalunya, abusant de la democràcia a l'espanyola per fer emmudir el procés democràtic del poble de Catalunya, fa decantar la militància vers el vot sí i sí, com UDC recupera sense temor el desig, que aleshores es veia molt lluny, de la independència de Catalunya que somiaven els seus fundadors. I ell no s'apartarà pas de la festa en el moment màxim, en el del clímax nacional. I polític.
Defensava de debò la tercera via, creia que les forces polítiques moderades d'Espanya –empresaris i polítics– donarien suport a una veritable especificitat a Catalunya com a nació reconeguda dins Espanya. Però ni allà, ni els que aquí també ho demanaven via premsa, empreses o incerteses, han pogut doblegar l'Espanya de sempre, ni tan sols amb el canvi de rei. I en Duran no es retirarà ara; si ho fes a l'hora de la batalla final mai s'ho perdonaria. El volen ofegar, però no l'asfixiaran.
No ens equivoquéssim pas, l'haver presentat el PP i PSOE com l'home seu en el diàleg –mai fet– amb Catalunya és un error. No és un independentista enragé, però menys un botifler. És un moderat conseqüent amb si mateix. Duran no es deixarà ensarronar pel sorprenent i intens interès de l'Espanya negra, centralista i sorda.
Llest i murri, geniüt i personalista a l'extrem, coneix perfectament el sentit darrer de la dita que els brams d'ase no arriben al cel, o per tornar amb dolçor els seus insults i amenaces, les llàgrimes de cocodril només les sent qui pretén enganyar.
