El rei

Una vegada hi havia un rei. Així s'inicien molts dels contes més coneguts, antics i clàssics que, arribats fins als nostres dies, segueixen amb totes les versions possibles. Una de les més divertides diu: una vegada hi havia un rei que tenia el nas vermell, bevia de bóta en bóta i no en deixava ni una gota.

El millor, i que ha obtingut la categoria de conte clàssic, és el del vestit nou de l'emperador, una mica més que rei però que pel cas és el mateix. L'emperador, doncs, lluïa un perfecte nu convençut que duia un vestit elegantíssim que tothom li festejava. Els súbdits, en veure'l, van riure d'allò més. “Diuen que vaig nu”, va dir, però els seus cortesans li deien que no se'ls cregués de res. Aquest conte té de bo el joc entre el poder, els que agombolen el poder, i el poble, perquè són els murris de la corrua els qui fan creure a sa majestat que va vestit, i el majestuós monarca prou que dubta de la seva nuesa, però, creu la cort, com cal.

De reis, n'hi ha de bons, n'hi ha de dolents, de malvats, com aquell que es queda amb tota l'aigua del seu poble, tenint com té el palau al lloc més alçat del municipi i reté l'aigua de la riera, que tres quartes parts de l'any baixa seca. N'hi ha de cruels, com el que ens descriu l'Ovidi Montllor quan canta “doncs era un rei que tenia un castell a la muntanya, tot el que es veia era seu, pobles, pous, homes i cases”. Aquest, de fet, és el rei de tota la vida, aquell que contempla els seus béns cada dia des de la torre. I és menystingut pel seu poble perquè ell no estima els súbdits. I en Montllor ens diu el perquè: “Cada cosa tenia un preu, terres, pous, homes i cases...” Aquest rei, com dèiem, és el rei de tots els reis. Tant, que fins i tot hi trobem el noi que fa cançó de protesta: “Quan serà el dia que l'home valgui més que pous i cases, més que les terres més bones...” I acaba: “Quan vindrà el dia que a l'home no se'l pesi amb les balances.”

De reis, al nostre país, n'hem gaudit i n'hem patit. De bons podríem citar-ne uns quants. Com més antics, millors ens semblen. De Jaume I, que n'és un dels grans, mai no sabrem si l'adorem perquè era just amb els seus súbdits o bé perquè era un home alt i bell i va obrir camins de repoblació a terres que estimem com a germanes.

Amb el rei Felip IV, els pagesos catalans van sofrir els allotjaments dels soldats reials quan les Constitucions no ho acceptaven. I el poble, mort de gana, tipificat en el terme els segadors, va alçar-se contra el virrei fins a matar-lo.

Però el rei a qui la història ha maleït és Felip V, el primer monarca de la casa dels Anjou, el primer Borbó, qui va conquerir els antics països que Pierre Villar anomena la confederació catalanoaragonesa. La conquesta del territori va posar punt final a Barcelona, amb sang i fetge a dojo, venjances i genocidi inclòs. Destruir les estructures mil·lenàries d'un poble, tant polítiques com culturals, llengua inclosa, pot tenir un altre nom que genocidi?

El proper rei de les espanyes serà Felip VI. La llegenda diu que un conseller del seu pare li va dir: “Si voleu caure bé als catalans, al vostre fill no li poseu Felip.”