Pla

Qui gosaria avui discutir la presència central de Josep Pla en la literatura catalana del segle XX? Qui gosaria avui dubtar que Pla va aconseguir un estil propi, el trofeu més preuat de qualsevol escriptor? Qui no s'ha adonat que, darrere d'aquest estil, va aconseguir crear el seu personatge més memorable: Josep Pla? Cada generació reinterpreta els seus clàssics, i és així com pels progres dels seixanta Pla era un vell reaccionari obsedit pel valor de la moneda i massa ben vist per la gent del règim. Pels de la transició, que ja van tenir l'obra completa a l'abast, Pla va ser el mestre que els va ensenyar a llegir i escriure en un català sense enravenaments i que els va oferir un relat del país que anava més enllà de les febrades radicals dels joves del moment. Amb el temps i cada vegada més, Pla és llegit sinó com un heroi (vegeu el recent i recomanable llibre d' Enric Vila), almenys com un autèntic resistent que ofereix al país i a la seva llengua l'esforç colossal i persistent d'una obra completa monumental. Vet aquí les credencials que presenta l'homenot de Llofriu. I amb tot la situació és paradoxal: els llibreters –fins i tot els de la seva vila natal de Palafrugell– no poden atendre demandes del públic perquè no es reedita la seva obra completa. Trobar un volum o un altre en una llibreria ha esdevingut exercici de bibliòfil. La seva obra segueix, bàsicament, sense tenir traduccions amb projecció... Ens podem permetre tants descuits? Per això m'ha semblat exemplar i simptomàtic el gest d'un grup de ciutadans –gent del país, que se'l coneix, que el trepitja i el pedala– que han volgut anar a visitar la Fundació Josep Pla per fer constar la seva perplexitat davant la situació. Han aprofitat el viatge, és clar, per passar pel cementiri de Llofriu, tan petit i ben endreçat, i llegir alguns fragments de l'obra completa a l'escriptor, i han pujat, em diuen, al far de Sant Sebastià a tornar a llegir Pla, el que explica el territori. Potser petits gestos com aquest ens salvaran. Vivim en un país condemnat a refiar-se de les energies de petits grups de gent tan devota com perplexa.