T'adones, amic

Una vela presidint l'escenari del Palau de la Música Catalana. Una immensa vela que espera que el vent d'aquesta tarda l'infli i la faci córrer pels carrers de Barcelona en defensa del model d'escola catalana. La vela és la de Raimon rebent el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, perquè què hi ha millor que les cançons per salvar-nos els mots. Tant com el teatre de Benet i Jornet, o tota la poesia, literatura i assaig, que estructuren la nostra parla, les nostres veus. Hi ha res millor que la seva actitud de coratge per cantar en català?, per fer renéixer la llengua, perquè tornés a ocupar l'esfera de la normalitat, perquè fugís de l'embat franquista? La història de la nostra llengua està carregada d'embats i de resistència. Arnats i menjats de plagues, llepant la mà de qui ens ha fermat. I també de moments de glòria, que ni l'Estat espanyol sap lluir ni en els moments en què es diu plurilingüístic. Només cal esmentar Ausiàs Marc, com em fa notar Carles Duarte. Hi penso mentre veig el president del Conca, assegut a la platea, retratant Raimon i Muriel Casals, presidenta d'Òmnium, i enviant als estels, a la lluna i a la xarxa aquesta estampa, que, com les del segle XXI, circulen pel Twitter i pel Facebook, i per l'Instagram. Els altars tecnològics on el català també es projecta, i s'encomana. És clar que les velles formes també hi són, i el neguit de Felip V també es renova. L'asfíxia, com escriu Roger Buch, agafa cos legal allà on pot. Interessa més mantenir el Decret de Nova Planta que no el llegat Borja. I, damunt, Wert, de matusseria i sal grossa que no convenç. Sortir al carrer de nou per sentir-nos nosaltres. Reconeixe'ns. Tal com surten al País Valencià, s'astoren a la Franja o a les Illes, amb vaga de fam inclosa, per defensar escola i llengua. Manllevem Raimon i cantem “Hem de sortir al carrer, junts, molts, com més millor, si no volem perdre-ho tot, t'adones, company. T'adones, amic”.