Una interpretació de Duran

S'esperava el consell nacional d'Unió d'aquest dissabte perquè Duran I Lleida aclarís les intencions que ha insinuat en l'última setmana. Vanes expectatives. La moderació congènita del líder d'Unió és incompatible amb les coses clares i les reaccions diàfanes. Només actuant així es pot aconseguir mantenir-se incombustible durant més de trenta anys a la primera línia de la política. Ja ho he dit altres vegades i jo també em faig pesat: l'única vegada que Duran ha assumit responsabilitat de govern va ser quan va exercir de conseller de Governació (quan se'n va segregar, per cert, la responsabilitat sobre policies i bombers) i només va estar uns mesos en el càrrec. Tampoc no hi havia motius clars per a aquella renúncia, però és obvi que governar crema més que fer la viu-viu dins el partit i la coalició.

La qüestió és que Duran, ja el coneixem, necessita periòdicament protagonitzar episodis no més tumultuosos que una tempesta en un got d'aigua perquè es parli d'ell i, sobretot, per aparèixer davant de l'escena com una figura imprescindible. Per fer-se pregar o perquè els seus preguin per ell, que per alguna cosa es diuen cristians. Ho van fer el PP i el PSOE, i aquest dissabte els seus.

Jo comparteixo l'anàlisi que el que ha passat ha estat un nou episodi d'afany de protagonisme de Duran. Però alguna cosa més hi ha d'haver, almenys aquesta vegada. Perquè les aigües de l'escena política estan realment mogudes (oi, Pere Navarro?) i si no ha arribat encara, ja arribarà el moment en què alguns polítics s'hauran de retratar de manera clara. Duran està efectivament compromès amb el dret a decidir i la consulta, però ningú ignora que, més enllà d'aquest episodi del procés, ell és contrari a la independència, i això portarà un dia la coalició CiU a una cruïlla decisiva. La reflexió de Duran, com sempre, és en clau personal. I, per tant, sóc de l'opinió que està buscant una sortida digna per a ell abans que la consulta l'atropelli a ell i el seu partit i es trenqui la coalició CiU. Duran, per mi, busca tenir una retirada heroica, a l'altura del seu ego, i que el seu partit, ja sense ell, pugui fer una transició per poder mantenir-se unit a CDC i demanar el doble sí en el referèndum. I d'això és del que ha de parlar amb Mas. El temps dirà què passarà. I aquesta vegada sí que el temps no és indefinit.