La raó global
Sorprèn la dificultat que té molta gent de fora de Catalunya per entendre el nostre procés. És cert que hem avançat molt i que ho continuem fent gràcies a l'esforç de tants catalans, dels nostres polítics i del president Mas, serè i incansable, al capdavant. I és tan evident que, si no es produeix un cataclisme impensat, ens acabarem independitzant, que tampoc no cal preocupar-se gaire de les reticències amb què ens trobem ara. L'única cosa que hem de fer és allò que ens agrada tant de fer: anar avançant, anar treballant, tossuts, sense escarafalls, ara un peu, ara l'altre, a poc a poc i bona lletra.
És fascinant de veure, per cert, com aquesta idea de l'anar-fent-a-poc-a-poc fins no fa gaire era una ideologia de poble mesell, de botiguers, de peix al cove i de qui dia passa, any empeny. Ara, en canvi, s'ha convertit en un tarannà molt més operatiu per a la realització del nostre procés que no pas els grans gestos tràgics o les col·lisions revolucionàries. Fa la impressió que a Catalunya estem vivint una variació de la màxima de Lampedusa: les coses estan canviant justament en la mesura que aparentment no canvia res.
Les reticències que trobem a fora, doncs, són una bona ocasió per reflexionar altra vegada sobre allò realment nou i creatiu del nostre procés. En general, aquestes reticències es poden interpretar de dues maneres: com el resultat de la indiferència espontània que sentim els humans cap als problemes polítics dels altres, entre altres coses perquè tothom té prou feina a casa seva; o, d'altra banda, com a conseqüència del mapa mental de l'Estat espanyol, que durant tres segles ha reproduït la idea que Catalunya és una part natural d'Espanya de manera que la secessió es percep negativament com a imputació, il·legalitat, rebuig, gest insolidari, etc.
Però un altre aspecte més profund és que el nostre procés encara s'interpreta segons les raons amb què es va justificar la creació dels estats moderns durant els segles XVIII, XIX i XX. Aquestes raons eren principalment dues. En primer lloc, la raó nacional va agrupar territoris i comunitats per crear mercats units i per alliberar els individus de les jurisdiccions del règim feudal. En segon lloc, la raó postcolonial va justificar la independència de nous estats creats i alhora oprimits pels imperis colonials europeus. Tot i que la primera raó va ser dominant als segles XVIII i XIX i la segona al segle XX, les dues es van entrellaçar en molts casos, i es pot dir que els Estats Units ja va néixer com un estat postcolonial o que Noruega, fundada el 1905, és un estat nacional clàssic.
El nostre procés o el d'Escòcia, en canvi, obeeixen a una nova raó que podem anomenar global i que consisteix en el desig col·lectiu de poder controlar els recursos, els coneixements i la circulació d'un territori en un món permanentment variable. La raó global incorpora les dues raons anteriors, perquè en el nostre cas bé volem mantenir la nació catalana i alliberar-nos del centralisme opressiu de Madrid, però alhora les projecta cap a una finalitat superior, que és simplement el desig democràtic de poder decidir el propi destí.
La comparació amb el divorci continua sent útil. Per divorciar-se, la dona ja no necessita les justificacions “modernes” que el marit la pega i l'esclavitza, sinó que en té prou amb la raó “global” de tenir ganes d'iniciar una nova vida lliure. La gent d'entrada no ho entén (“tan bona parella que feu!”, diuen), però un cop ella ho ha decidit, ja no hi ha marxa enrere.
