Espai socialista
L'espai socialista català es troba avui desemparat. El PSC va encongir-se absurdament cap a un extrem, pretesament dedicat a una sola franja, tot abandonant la resta de la militància i la ciutadania que el votava a una massiva diàspora que no entén perquè el socialisme català no pot tenir la mateixa coherència nacional que té el socialisme espanyol o francès o alemany... I és que, quan diem que Catalunya és una nació, no ens estem referint només a les conegudes diferències lingüístiques i culturals, sinó sobretot a aquests reflexos nacionals que s'hi donen. El PSC, millor o pitjor, sempre ho havia sabut i ho havia representat des de l'esquerra. És incomprensible que se n'hagi pogut oblidar.
L'espai socialista, en conseqüència, es troba avui assetjat per altres formacions d'ideologia diversa que frisen per colonitzar-lo. Encara que no és fàcil, perquè hi perdura una identitat molt remarcable: la seva ànima llibertària i, amb ella, el combat simultani contra el feixisme i l'estalinisme; la marxa del moviment obrer cap a l'“estat del benestar”, el combat per la igualtat de drets... I, entre nosaltres, el retorn de la Generalitat exiliada, la unitat civil del poble de Catalunya, la transformació de les nostres viles i ciutats, l'exigència social i nacional des del govern de Catalunya... Es tracta d'un trajecte i d'una identitat difícils d'oblidar, difícils de ser suplantats.
Per això, el gros de la diàspora tendeix avui a organitzar-se, a constituir-se en un ample moviment socialista sense exclusions, en una voluntat col·lectiva de regeneració i de represa de l'espai socialista, amb l'esperança que el PSC, un dia, recuperi la memòria i la brúixola i s'hi posi bé. No es tracta de crear un altre partit, sinó un moviment que propiciï la unitat socialista ara en crisi, amb l'esperit de Josep Rovira, l'any 1945, quan va crear el Moviment Socialista de Catalunya com a catalitzador que havia de donar lloc, arribat el moment, al partit de tots els socialistes. A principi de juliol, sembla que es farà un pas decisiu en aquesta direcció, en la línia plantejada recentment per l'assemblea celebrada a Sants, amb socialistes de dins i de fora del PSC.
Entretant, tanmateix, ha semblat prendre cos un canvi important en el PSC: el relleu a la primera secretaria, amb una possible reorientació cap al Pacte pel Dret a Decidir, a confirmar al congrés extraordinari de mitjan juliol, juntament amb l'anunci d'un “congrés obert” per l'any 2015, en el qual podria tenir lloc la refundació del PSC. Una perspectiva que pot dotar d'horitzó tant l'actual PSC com el moviment socialista en gestació, cap a una cita superadora, en la qual pogués verificar-se també la innovació moral, organitzativa i programàtica que la ciutadania reclama. Caldrà veure si es confirma
Els socialistes “crítics” hi hauran d'estar amatents i actuar en conseqüència. I sobretot hauran de resoldre els problemes que la condició humana proveeix en tot moment fundacional: les resistències a fer causa comuna, l'eclosió d'ambicions personals a deshora, les intromissions d'altres espais polítics, “les patums que fan patam mentre altres patim”... Perquè, més enllà de les humanes flaqueses, hi ha “la bona voluntat de molta gent, necessitada i desitjosa d'articular una expressió col·lectiva, un moviment de baix a dalt” (Daniel Font). No pas contra el PSC, sinó per la reconstrucció de l'espai socialista, d'un espai cridat a articular una majoria transformadora a la societat catalana i al govern de Catalunya.
