Les dones i el mar

Els banys de mar són la cosa més natural del món. Però fa ben poc, a Egipte, durant el govern de l'efímer Mohamed Mursi i els Germans Musulmans, es va dictar un decret islàmic que deia: “Les dones cometen adulteri si van al mar a nedar, fins i tot si ho fan vestides de cap a peus i només amb la cara descoberta.” Per als autors d'aquesta norma, el mar és masculí, i la dona no pot permetre que l'aigua penetri en les seves parts més íntimes. Ara costa de creure, però en les hores més fosques de la dictadura franquista les banyistes van ser víctimes d'invectives furibundes, i si no se les va tractar d'adúlteres se'n va faltar poc. Va ser una ofensiva en la qual anaven de bracet les autoritats religioses i les civils. El periodista Luis Otero va recollir en un llibre centenars de frases, rigorosament documentades, que no difereixen gaire del decret salafista. L'any 1944, un consiliari d'Acció Catòlica deia que les noies es banyaven al mar por pasar el rato tumbadas en la arena y en conversación concupiscente con los jóvenes. El 1960, un frare caputxí escrivia que en las playas no se distinguen las mujeres piadosas de las infames que van allí con fines nefandos, i el 1964 un bisbe deia que no es podien portar els nens a les platges perquè les havien contaminat unas cuantas impúdicas con sus descocos. El 1950, els promotors de la campanya moralitzadora s'atrevien a dissenyar el model de banyador tolerable; havia de tenir una faldilla fins al genoll i l'escot havia de ser de diez centímetros a contar desde el hueco de la garganta. Quan, el 1944, es va preguntar a les autoritats de les poblacions marítimes sobre les mesures que calia adoptar per resoldre el problema, les de la costa murciana van trobar aquesta solució: hacer propaganda contra los baños de mar y contra la moda del color tostado en la piel. Posats a fer, diu Luis Otero, s'haurien estalviat temps i feina si haguessin prohibit directament el mar.