Reconstrucció socialista?

Fa pocs dies hi havia qui ja es feia il·lusions amb un tàndem Madina-Parlon al capdavant del PSOE i el PSC. Cares noves amb propostes que trencaven les línies més tradicionals del socialisme espanyol i català d'aquests últims anys. L'espantada de Núria Parlon i la posterior del díscol Joan Ignasi Elena, després de veure que podrien acabar essent una marioneta a mans del politburó d'històrics que corren per cal PSC, ha deixat en suspens la possible renovació del partit. De fet, quan Miquel Iceta es presenta per liderar el partit fins al proper congrés ordinari acaba oficialitzant allò tan conegut: sempre acabaran manant els mateixos.

No posaré en dubte les seves virtuts com a líder polític, de sobres conegudes quan ha estat l'apagafocs del PSC dels últims anys i un dels diputats amb més auctorites del Parlament. Iceta, un aparellador de primera dels antics primers secretaris del PSC. Miquel Iceta és un home de partit, l'ideòleg que coneix les clavegueres del carrer Nicaragua més bé que ningú, maneja la documentació interna de la formació amb anàlisi clínica i exerceix l'autoritat amb disciplina prussiana. Però no és un renovador. “Reconstrucció. Junts podem” pot sonar com un eslògan engrescador si surt de la boca d'un nouvingut a la política catalana, d'un o d'una socialista que no hagi patit el desgast dels últims anys ni hagi afrontat el gèlid període d'oposició havent de fer malabarismes entre el dret a decidir i la defensa d'una reforma constitucional de tipus federal.

Però dono la raó a l'Iceta quan assumeix que cal un procés de reconstrucció del partit. El partit que durant molts anys havia esdevingut un dels estendards de la Catalunya plural ha perdut la centralitat, la capacitat per esdevenir un catch-all party (o partit que ho arreplega tot) i ser el referent que la socialdemocràcia d'aquest país busca. Per una banda, l'aferrissada alineació amb el PSOE per poder contrarestar les tesis favorables al dret a decidir han provocat un esbornac irreparable amb bona part de la militància, sobretot posada de manifest en algunes comarques que han patit una vertadera sagnia de militants en la mesura que la direcció de Pere Navarro s'ha anat distanciant del que per molts és l'ideal del catalanisme polític. Per altra banda, el PSC ha acabat contaminat per un PSOE que representa (juntament amb el PP) la quinta essència de l'statu quo polític espanyol, enxubat, encarcarat i poc partidari de renovacions. Als socialistes catalans se'ls han escapat vots per l'eix nacional (el tradicional centre-perifèria) acusats de poc catalanistes, i també per l'eix capital-treball, amb l'excusa de no tenir prou sensibilitat social. La dura derrota en aquestes últimes eleccions a l'eurocambra són la constatació del fracàs del projecte.

Sigui qui sigui l'‘alma mater' del nou PSC, aquesta afronta un dels períodes més complicats, però també més crucials, de la història del partit. La necessitat de la reconstrucció d'aquest partit passa per un rejoveniment de cares i, també, per una adaptació de l'ideari polític. Els partits no poden viure d'esquenes a la realitat social, i si bé els socialistes van ser claus per tastar el pols de la Catalunya postfranquista, ara també han de fer l'esforç de trobar un encaix idoni en el mapa polític de la Catalunya del segle XXI, cada dia més tensa en l'eix nacional. Queda clar que, encara que sigui per prova-error, l'actitud que fins ara ha tingut el PSC no ha resultat l'adequada. I no cal ser endeví per entendre que els moments transcendentals que viurà el país obliguen a tenir en consideració l'herència que el socialisme català ha anat acumulant.