Mares

Neixen i, sense que ho puguis decidir (ni evitar), comences a preocupar-te per si mengen bé, per si, quan dormen, respiren de manera compassada i seguida i per si el seu plor intens ve provocat pels còlics, per la gana o per un mal que no saps identificar.

Van creixent i et sorprens a tu mateixa (que no et despertava ningú) dormint amb un son lleuger que es trenca en el precís moment que sents l'inici d'una tos seca, un crit incipient o una porta que es tanca, inesperadament, de matinada. Vius les angines, les grips, les diarrees, les bronquitis i els mals d'orella amb el neguit característic de qui ja mai més pensarà només en ell perquè es farà seus els mals i les preocupacions dels altres. Aprens a interpretar la set, la poca o la molta gana, la mirada o la veu amb les malalties i els estats d'ànim dels teus fills. Et fa feliç veure'ls contents i segurs i t'entristeix i et neguiteja, per més grans que s'hagin fet, saber-los preocupats o tristos. Aquest és un lligam indestriable que dura per sempre. Es manté sense que puguis racionalitzar el grau d'implicació.

Tinc gravada a la memòria una escena que exemplifica que aquest patir maternal és etern i global. Fa vint-i-dos anys, un vespre del mes de gener, es moria la meva àvia Margarita i estàvem, alguns néts, fills, germanes i nebots seus, vetllant el desenllaç en una reconeguda clínica privada de Barcelona. Un cosí meu de segon grau va explicar que sortia un moment per anar fins a casa seva a recollir unes coses i que de seguida tornava. La seva mare, la tia Montse, germana de la meva àvia, va dir-li: “Fa molta fred i tens tos. Sobretot posa't el jersei i l'abric. Vigila que no t'empitjori el constipat”, i ell, amb un somriure tendre i amb una certa condescendència la va mirar i li va respondre: “Sí, mamà. No et preocupis. Però, per si no ho recordes, tinc més de 50 anys, sóc metge i, actualment, el director de la clínica.”

Ella, com jo, ha fet sempre de mare i jo, com ella, no sé, ni sabré mai, deixar de fer-ne.