Un racó per a la història
Sarajevo, el cor d'Europa, voldria ser la ciutat de la pau, i aquest és un repte encara no prou assolit
En una de les seves asseveracions, Wilson Churchill afirmà que “la regió dels Balcans té tendència a produir més història de la que podem consumir” i la llarga crònica dels despropòsits dóna la raó al polític britànic, quan la regió balcànica encapçala el protagonisme dels moments convulsos del Vell Continent. Demà, 28 de juny, es commemora el centenari d'un dels fets excepcionals que ha servit per datar l'inici de la Gran Guerra.
Recordo el lloc i el moment. Talment, fou davant d'un dels racons on es generà un gran fet històric. I en un entorn on, per enèsima vegada, a les primeries del canvi de segle, es tornava a escriure la crònica de la Humanitat. Passejava per la riba del Miljacka, el conegut com el “riu de Sarajevo”, acabant de sortir de la Biblioteca Nacional –millor dit, del que quedava de la biblioteca–, un indret que el 22 d'agost del 1992 visqué un dels grans atemptats contra la cultura europea. Pel riu baixaven aigües fosques i a les cruïlles dels ponts els jeeps de les SFOR, forces internacionals de l'OTAN, volien significar una certa seguretat, que en cap cas era normalitat. Arribant al pont Llatí, cantonada amb l'avinguda Kulina Bana, una placa de marbre recordava el lloc exacte des del qual Gavrilo Princip disparà el revòlver contra l'arxiduc Francesc Ferran i la seva esposa Sofia, causant la mort dels hereus imperials.
A Sarajevo, on tot es viu d'una manera diferent, potser aquella cantonada no és altra cosa que un capítol més d'un llistat d'efemèrides de llarg abast, i fins al 28 de juny serbis i bosnians recorden un altre esdeveniment per a ells molt important quan, al Camp de les Merles, en la diada de Sant Vito, l'exèrcit otomà posà fi a la Batalla de Kosovo, quan corria l'any 1389, exactament cinc-cents vint-i-cinc anys abans de l'assassinat de l'arxiduc austro-hongarès. “Maleïts tots els que no prenguin les armes contra els invasors, en la batalla de Kosovo”, diu una epopeia nacional, i el serbobosnià Gavrilo Princip interpretà, segons el corrent terrorista, “la mà negra”, qui era l'invasor dels Balcans.
El Pont Llatí sobre el riu Miljacka és conegut popularment com el pont del Príncep, sense quedar gens clar si és en record del príncep hereu o en honor al cognom del terrorista. Cent anys després, cal contemplar el que semblava un fet sagnant d'un conflicte regional convertit en el tret de sortida d'un dels conflictes europeus més importants de la història, la Gran Guerra, que mobilitzà 70 milions de soldats i en què es desferen quatre dels sis imperis que semblaven indestructibles. En una Europa quasi tota governada per monarquies –França n'era l'excepció– començà la caiguda d'aquesta forma de govern obsoleta, a la qual només resistí Gran Bretanya i algunes antigalles d'opereta. D'altra banda, s'enterraren les formes de confrontació bèl·lica i es desenvoluparen armaments i estratègies mai vistes, en un procés tancat en fals i que conduí al desastre de la Segona Guerra, com un tot indivisible que convertí el segle XX en el més mortífer de la història d'Europa.
En la commemoració del centenari, el lema és clar: Sarajevo, el cor d'Europa. En la tantes vegades màrtir capital balcànica, el cor d'Europa vibra en tots els components culturals i socials que atresora. Fins i tot, en la configuració política de tant difícil encaix. Quan vaig ser-hi, encara avui, es vivien com entitats pròpies els barris catòlics, ortodoxes i musulmans, i fins els jueus –una gran comunitat sefardita, molt minvada durant el nazisme– mantenen controlats els seus carrers; però els cants del muetzí i el repic de les campanes se senten arreu. El cor d'Europa voldria ser la ciutat de la pau, i aquest és un repte encara no prou assolit.
