Públic

A la seva manera i sense saber-ho, el dramaturg, actor còmic i assagista anglès Alan Bennett acaba d'afegir el seu gra de sorra a l'actual moviment català-valencià-balear a favor de l'ensenyament públic i de qualitat. No ha parlat pas de la persecució de la llengua –que sospito que desconeix–, però sí de la importància de posar fi als privilegis injustos que l'escola privada atorga als seus alumnes (a Anglaterra, però també –dóna a entendre– en qualsevol altre lloc). En un discurs apassionat a la Universitat de Cambridge, a mitjan juny, Bennett va dir: “L'ensenyament privat no és just. Els que hi treballen ho saben. Els que el paguen ho saben. Els que han de fer sacrificis per poder pagar-lo ho saben. I els alumnes que se n'acaben aprofitant ho saben, o haurien de saber-ho; si no, el seu ensenyament no els haurà servit de res.” Justa la fusta: l'ensenyament privat és un catch-22 o paradoxa ineluctable: si ets conscient de la seva injustícia l'has de rebutjar; si no n'ets, vol dir que per car que sigui, t'ha deixat ben obtús. A l'escola privada anglesa on em van enviar, hi havia –entre estudiants i professors– la colla més densament concentrada de drogoaddictes, alcohòlics, pederastes i cretins diagnosticables que mai no he conegut al llarg de ma vida; i tanmateix no crec que n'hi hagués cap que no s'hagi convertit, amb el pas del temps, en un banquer o un executiu d'upa o un polític o (en el cas dels més excèntrics) un productor de televisió. De manera que quan em vaig apuntar a la manifestació anti-Lomce que va tenir lloc a Barcelona el dia 14 de juny, és clar que hi anava principalment per protestar contra el cinisme d'un ministre calb amb somriure de conill –i el seu equip– que anhela una tornada a la diglòssia omnipresent de fa 35 anys. Però també hi era perquè l'ensenyament, a més de garantir la igualtat lingüística mitjançant la immersió, fos també públic. I de qualitat. I just, Alan Bennett dixit.