Admirador d'Horrach

Sóc un admirador sincer del fiscal Pedro Horrach i de la seva literatura judicial. En aquest món tan estrany en què l'acusació pública es converteix en defensora dels malfactors (va, siguem correctes: dels malfactors segons criteri del jutge instructor), la figura d'Horrach, un poeta, destaca amb una inusual potència d'imatges i metàfores. Per dir que José Castro no sap construir l'acte com Déu mana i que la conclusió de les seves investigacions demostra que la instrucció és feble i sense travat, fa servir una figura bellíssima on diu que l'escrit del jutge és “d'una tal inconsistència que una lleu brisa l'ensorra”. Parla, és clar, de “tractament discriminatori” i de tot allò que fa referència al cas de la pobra noia que delinquia (o, en aparença, delinquia) a causa de l'amor, però Horrach, sobretot, escriu poesia.

Després hi torna: “Quan el port de destí està determinat abans d'iniciar la investigació...”. Quina meravella. Imagines el vaixell del jutge (millor el transatlàntic, una nau amb molt de tonatge, pesant i amb dificultats per navegar en oceans tempestuosos), que ja sap la rada on s'arrecerà després d'un “itinerari inamovible”, i contemples el pobre fiscal que no pot fer res per evitar la travessia fatal dels imputats (de la imputada) als quals ell voldria evitar aquest creuer del deshonor.

Definitivament, sóc un admirador d'Horrach. Acaba amb una altra frase històrica: “És una instrucció inversa, presidida per un credo i no per la sana guia del dubte”. Això ho escriu Montaigne i fem genuflexions. Que es presenti a algun premi literari, sisplau. Perdrem un fiscal desimputador però guanyarem una ploma delicada. Llàstima que no acabés la seva defensa de Cristina amb una cita que ni feta a mida. És d'Ana María Matute: “Jo he conegut l'amor i també l'he patit. L'amor és una equivocació meravellosa.” Que ho salva tot, hi afegeixo jo, i que entendreix fins i tot el cor endurit de la fiscalia.