Un saquet de castanyes
Això va passar un dia del segle XIX a una dona de qui no sé el nom i que va viure en un poble que quasi ja no existeix perquè el d'avui no té res a veure amb el que era. Com a tants altres pobles, abans tothom hi feia de pagès. Avui, els masos són buits i espatllats. L'única casa habitada permanentment és un restaurant que treballa sobretot els caps de setmana. El poble és a les Gavarres del Baix Empordà, es diu Sant Cebrià de Lledó, però tothom en diu els Metges. Aquesta dona vivia a can Martí, amb el seu home, els seus fills i, en els millors temps, amb algun mosso i alguna minyona. Però tot això s'havia acabat perquè al seu marit li agradava tot menys treballar: bevia i menjava a fora amb l'excusa d'anar a mercats a fer tractes, jugava a cartes, xerrava, reia i no sé si anava amb altres dones. Tan viure bé i tan poc treballar, va arribar un moment que els de can Martí van arruïnar-se. La cosa va caure en mans del jutjat i un dia, jutge, secretari, agutzil i uns quants homes armats van anar fins a can Martí a embargar mas i terres. Era el primer cop que passava una cosa així en una casa dels Metges. Un desnonament avant la lettre. Tota la gent del poble era al voltant del mas expectant. Convençuda que havia de fer alguna cosa, la dona va agafar un saquet, el va emplenar de castanyes i el va amagar en un racó de la cuina. Llavors, seguint les ordres del jutge, va sortir de la casa amb la resta de la família. Es va acostar al jutge. “Senyor jutge, jo he viscut en aquesta casa molts anys, no em deixaria entrar-hi per última vegada?” “És molt natural, senyora”, va dir-li ell. “Hi entri i s'hi estigui tota l'estona que li convingui.” Un cop de nou a la casa, la dona va anar directa a la cuina, va agafar el saquet de castanyes i se'l va posar entre dues faldilles, de manera que es veiés que hi duia alguna cosa, sense que s'acabés de saber què era. En aquell temps, com potser ja saben, moltes dones de pagès s'abrigaven amb dues o més faldilles. Després va sortir i va passar enmig de la gent. “Heu vist?” –va començar a dir tothom–. “S'havia deixat el saquet de les unces d'or. A can Martí no estan tan arruïnats com pensàvem.” Ja saben que només duia castanyes, però gràcies a aquelles unces que no existien, la dona va aconseguir que tothom li donés crèdit. I amb aquell crèdit, van poder anar a viure a can Boscanya, un mas veí, i la dona va poder refer a poc a poc l'economia de la família. Sempre, sense comptar per res amb el seu home. I ara, sisplau, pensin en el 9 de novembre, en el marit o el pare inútil que és Espanya i en el crèdit que podríem tenir. I, sobretot, com el president Mas, tampoc no s'arronsin.
