Divagació esportiva

Això que està passant al Brasil és fàcil d'explicar: encara que els equips que participen en el mundial o copa del món de futbol, representin cadascun un estat i duguin a la camiseta l'escut nacional corresponent, quan s'enfronten damunt la gespa no fan res més que jugar un partit de futbol, exactament igual als que es juguen en una lliga o de manera amistosa, siguin de primera o de mínima divisió. Només s'evidencia el seu específic caràcter “nacional” a la graderia, on els seguidors dels equips que els representen com a nació apareixen amb les cares i altres parts del cos o del vestit pintades amb els colors de les seves respectives banderes i/o amb símbols identitaris, com ara les vaques que portava al barret un ciutadà suís perquè es veiés d'on era i, suposo, per mirar d'animar la seva selecció. Sí, l'emoció patriòtica només la viuen els espectadors, que criden, riuen i ploren com si una victòria o una derrota futbolística tinguessin conseqüències glorioses o funestes per al seu país. Al terreny de joc, vint-i-dos jugadors i l'equip arbitral es captenen segons un reglament d'aplicació universal, i així veiem les mateixes situacions, gols, córners, faltes, targetes, lesions, penals, pròrrogues i expulsions que es veuen en qualsevol camp de qualsevol lloc del món. I no pretenc criticar o menystenir les aficions que vibren i animen els seus futbolistes, que ho trobo absolutament lògic, sinó constatar una realitat, tot i que, això sí, els jugadors celebrin el gols amb més entusiasme que quan es tracta d'un partit ordinari, en què només compten els punts.

D'altra banda, abans-d'ahir el Barcelona va guanyar la lliga de bàsquet contra el Real Madrid, victòria que ens va omplir de goig als seguidors culers, pel títol, és clar, però també per qui l'hi disputava. Com sol passar amb aquest esport en concret, i en aquest tipus de confrontació, i atesa la qualitat d'un i altre rival, tant podia sortir-ne campió el Barça com el Madrid. Aquesta vegada, i per una mínima diferència en el marcador, els de casa es van endur el premi. Després del partit, tot el Palau Blaugrana va ser una festa, llevat del vestidor visitant. Si ens deixem de partidismes i mirem les coses tal com són, veurem dos equips matant-se per guanyar la partida, i amb la mateixa dignitat i el mateix punt d'honor esportiu. Aleshores, per què els uns tant i els altres, tan poc?