Record boirós d'un humorista català

ntre totes les maneres més o menys facecioses de parlar de llengües, de llenguatges, de gramàtica i d'ortografia, n'hi deu haver poques de tan evidentment destraleres com la que va imaginar, el 1887, un tal C. Gumà, pseudònim de Juli Francesc Guibernau (1856-1927). Aquest autor barceloní va ser un dels pilars de La Campana de Gràcia i de L'Esquella de la Torratxa i com a tal va escriure munions de poesies humorístiques i de textos satírics, sovint publicats en fascicles. Una de les seves obres més saboroses té un títol, llarguíssim, en francès: Nouvelle gramatique française pour l'usage des municipals (vulgo sargent de ville) avant, pendant et après l'Exposition Universelle de Barcelone pour se faire entendre des étrangers que la visiteront par milliers. Va escriure aquest fascicle de vint-i-sis planes en reacció a l'anunci fet pel batlle de Barcelona, Francesc Rius i Taulet, d'organitzar cursos de francès per als guàrdies urbans de la ciutat per tal que poguessin orientar els estrangers durant l'Exposició Universal del 1888. El llibret, que caricaturitza les guies pràctiques, presenta tot de frases pretesament d'ús corrent, amb la seva traducció en un execrable i, per tant, deliciós, francès. Frases sovint picaresques que retraten Rius i Taulet com una mena de petit Ubu nostrat: “Barcelona es la ciutat mès gran del mon, y'l nostre alcalde es encara mès gran que Barcelona.”

El més sucós, però, és la definició que dóna de la gramàtica: “Vè à ser com un dinar de menestral acomodat que se compon de quatre plats, escudella, carn d'olla, principi y postres; ella's divideix en quatre parts designades ab los noms de Analogia, Sintaxis, Prossodia y Ortografía.” I així, doncs, Guibernau explica que “la Sintaxis vè a fer de sereno, de municipal, de polisson, de mosso de escuadra ó de guardia civil, es á dir de tot aquell que té per ofici'l dedicarse á agafar gent. Ella ab les paraules fa lo mateix y per mès que bramin de estar plegades, allá ahont ne trova dúas, las agafa y las junta.” I descriu així la funció de l'adverbi: “Segueix al verb, pero no mansament sinó ab intenciò d'esmenarli la plana, modificantlo ó explicant mès pèl clar lo qu'ell se callava per prudencia ó ab la sana intenció de guardarse un secret.” Guibernau va demostrar amb aquestes definicions un enginy que, potser, podria inspirar els pedagogs actuals. He de reconèixer que si, a l'escola, algun mestre hagués utilitzat aquestes analogies per explicar els mecanismes de la gramàtica, potser no m'hi hauria avorrit tant i, sobretot, hauria posat més entusiasme a destriar els maleïts atributs dels diabòlics epítets. Només per això em sembla molt injust que Juli Francesc Guibernau sigui un autor avui tan oblidat que ni té una entrada ni a la Gran Enciclopèdia Catalana ni a la Viquipèdia.

E