Opinió

Creure en Europa

Per primer cop, ni els nostres fills ni els nostres néts han vist de prop una guerra

Hi ha força euroescepticisme, tot i que amb matisos, ja que no hi ha ningú prou ignorant per creure que Catalunya hagi de quedar al marge d'Europa. Catalunya forma part d'Europa per geografia, història i cultura. De fet, l'escepticisme és general, sobretot en les noves generacions, que van tenir la sort de no viure la dictadura de Franco. No es creu gaire en Europa, però tampoc en la democràcia –vist el nivell de corrupció que s'hi pot trobar– o en el capitalisme –en comprovar les seves evidents imperfeccions. Però la dictadura multiplicava per cent la corrupció actual i no era castigada. Cal revisar l'actual sistema capitalista, però les alternatives no van ni amb rodes.

Entre els historiadors hi deu haver pocs euroescèptics. L'avantatge que tenim els historiadors és que els nostres períodes de mesura són més llargs que aquells que tenen els altres ciutadans. Un historiador és qui recorda que Europa es va començar a construir després d'una guerra esgarrifosa (1939-1945) amb un projecte tan modest com la Comunitat Econòmica del Carbó i de l'Acer (CECA) entre França, Alemanya, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg, l'any 1951. Al cap de 63 anys, les mines de carbó estan tancades en la seva majoria, hi ha 28 estats que formen part de la Unió Europea i uns quants que hi voldrien entrar. No està gens malament. Al moneder que portem a la butxaca s'hi barregen euros de l'Estat espanyol, francès, d'Alemanya, de Finlàndia i fins i tot un de Malta, que vaig descobrir l'altre dia. Una de les grandeses de la democràcia és que val tant el vot de Felip VI com el teu o el meu. Però aquesta mateixa grandesa crea dificultats. El general De Gaulle deia que era difícil governar un país –França– que tenia setanta-cinc classes de formatges. Per la mateixa raó, resultat difícil de fer anar endavant 28 estats, amb 50 llengües –és un dir–, 50 cultures, història en part comuna i en part diferent, i amb deu o quinze partits polítics a cada estat, reunits en un parlament europeu en grups que no són gaire homogenis.

Els grans projectes només avancen de cop si es produeix un terratrèmol econòmic o polític. D'altra manera, ho fan seguint un procés lent, amb avenços significatius i amb retrocessos controlats, però desanimadors. El projecte de la Unió Europea va tenir com a fundadors uns ciutadans que es proposaven que no hi tornés a haver guerra entre ells. I així ha estat.

Per primera vegada a la història, ni els nostres fills ni els nostres néts han vist de prop una guerra. Des de la creació de la CECA hem vist els tractats de Roma, de Maastricht i de Lisboa, les entrades i sortides de la Gran Bretanya i l'aparició de l'euro. La moneda única va ser un salt endavant inesperat, com començar la casa per la teulada. Ara anem cap a una unió bancària, que hauria d'anar seguida per una unió fiscal. Per un historiador, no són períodes llargs, però per a un ciutadà normal i corrent –inclosos els historiadors– resulten pesats.

Fan falta líders. On són els Adenauer, De Gasperi, Spaak, Monnet, Attlee? Potser ells van aparèixer per evitar la tercera Guerra Mundial. Ara haurien de fer front a una crisi econòmica gravíssima, però sense bombes. Jo crec en Europa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.