La Colúmbia Britànica
Aquesta província federada del Canadà grava amb 30 dòlars canadencs cada tona d'emissió de CO2
Un retret que es pot fer als articles sobre l'escalfament global és que presentin un futur tan superlativament negatiu i que no aportin possibles eines per abordar el problema. D'eines, però, n'hi ha, i la més potent són uns impostos que gravin directament totes les emissions de CO2. En l'article “Els impostos, el millor amic de l'home” (El Punt, 07-01-08), vaig abordar aquest tema amb més profunditat, però uns impostos que gravin les emissions de manera significativa alineen totes les voluntats, plans i expectatives al voltant de l'objectiu comú de reduir les emissions, i exclusivament per motius econòmics. Si són graduals, tothom s'hi pot acomodar i no es trenca res. I si es redistribueixen els ingressos per aquest concepte a tota la població, la competitivitat global del país no se'n ressent. És allò de “taxeu el que cremem, no el que guanyem” d'Al Gore. Però, evidentment, tots els lobbies i negacionistes de torn auguren totes les plagues bíbliques per a aquell que s'atreveixi a intentar-ho.
Afortunadament, però, al món hi ha un exemple d'aquest tipus d'impost a la Colúmbia Britànica, una de les províncies federades del Canadà. I aquest exemple té una immensa virtut i un gran defecte. Aquest impost el va introduir el 2008 el govern de Gordon Campbell, del Partit Liberal, i encara és vigent. L'impost va tenir un augment gradual, i avui grava amb 30 dòlars canadencs cada tona d'emissió de CO2, i ho fa a còpia de gravar els combustibles fòssils en el moment de la venda majorista, independentment de l'ús final que se'n faci (benzina per al transport, generació d'electricitat per a la llar, combustible per a les fàbriques de ciment, etc.). I el cost acaba arribant al consumidor final de la manera que realment importa: proporcional a les emissions de CO2, que és el que es tracta d'evitar.
Totes les quantitats recollides anualment per aquest concepte són equilibrades amb diverses reduccions d'impostos al general dels particulars i les empreses. Així, els que pol·lueixen més (paguen més) acaben subvencionant els que són més curosos amb la seva empremta mediambiental (paguen menys), ja que tots, simplificant, es beneficien de la mateixa reducció d'impostos. Una dada molt important per als polítics és que el govern que va introduir aquest impost va ser reelegit en les eleccions següents, cosa que demostra que no necessàriament ha de ser un suïcidi polític. De fet, alguns analistes consideraven que introduir aquesta taxa havia estat important de cara a la reelecció. I això malgrat tot el verí que van vessar els sospitosos habituals a tot arreu on van poder.
La immensa virtut d'aquest exemple és precisament que demostra irrefutablement que, si hi ha voluntat política, un impost tal es pot introduir i la terra no s'empassa el país on s'implementa tal com pronostiquen incessantment els negacionistes a fi de fer avortar qualsevol iniciativa similar. El gran defecte és que s'ha limitat a uns recàrrecs molt baixos, que no són de cap manera dissuasius (per exemple, avui dia, quan la taxa és màxima, representa un recàrrec de 7,24 centaus per litre de benzina), que és el que realment s'hauria d'aconseguir amb un impost d'aquesta mena: que fos prou important perquè esdevingués el principal factor de decisió quan es planifica la compra d'un cotxe, d'un habitatge o del que sigui.
tanmateix, això no li treu el mèrit que, pel sol fet d'existir, ja buida d'arguments tota la caverna negacionista i, pioner, obre el camí per a qualsevol altre racó de món que el vulgui seguir, si pot ser millorant l'exemple, en comptes de plànyer-se farisaicament i continuar de braços plegats.
