El capital privat i el deute públic
Un dels valors indiscutibles de l'emblemàtica obra de Thomas Piketty El capital al segle XXI és la metodologia per mesurar quantitats econòmiques al llarg dels segles, que les referències per naturalesa variables fan impossible de comparar o d'analitzar.
El capital nacional d'un Estat, suma dels actius menys deutes dels propietaris privats i de les administracions públiques, el mesura en funció de la renda nacional, és a dir, del rendiment que genera. El que es mesura, el capital i la unitat de mesura, la renda, són coetanis i, per tant, s'elimina l'efecte de la inflació o el valor de la moneda i, en conseqüència, les quantitats resulten comparables amb independència del temps.
El valor del capital nacional ha experimentat variacions importants. Des del 1700 fins al 1910, tant a França com al Regne Unit el valor era set vegades la renda nacional; entre el 1920 i el 1950, va baixar bruscament a dues, i després va créixer progressivament per arribar, el 2010, a sis vegades el valor de la renda nacional. El capital sempre ha estat cabdal per a l'economia, excepte en el període de crisi econòmica, guerra general i política social igualadora, en què la feina i la tecnologia, la millora de l'eficàcia de la feina, guanyen en importància.
La composició d'aquest capital nacional és la suma de les terres agrícoles, els béns immobles, el valor dels actius industrials i financers i el saldo de la propietat exterior, és dir, la diferència entre el que els nacionals tenen a l'estranger i el que els estrangers tenen al país. Al llarg dels darrers tres segles la composició d'aquests actius ha variat. El 1700, el valor de les terres agrícoles era quatre vegades la renda nacional anual i ara no representen més que el 10%. Els béns immobles eren el 150% de la renda nacional i ara són el 300%, els actius industrials i financers han passat del 150% al 250% i el saldo de la propietat a l'estranger, que era pràcticament nul·la el 1700 i ho és el 2010, va arribar a ser important el 1910, coincidint amb el zenit del colonialisme. Tant al Regne Unit com a França, les propietats a les colònies van arribar a tenir un valor doble del de la renda nacional. Si es considera que aquesta riquesa va ser obtinguda per dret de conquesta, queda clar l'efecte de translació de riquesa que des dels països colonitzats als colonitzadors va suposar aquesta política basada en la força i no en la raó, el tracte o el comerç.
Si s'avalua la riquesa des de la perspectiva de l'origen i no de la naturalesa, s'observa un fenomen que explica l'estabilitat social al segle XIX i la inestabilitat al XX, amb l'aparició del socialisme i el comunisme. L'aportació pública, valor dels actius de l'Estat menys deute públic, a la riquesa nacional a França és pràcticament nul·la des del 1700 fins al 2010, l'Estat té béns per un valor igual al deute que suporta. Aquest fet té una sola excepció, el 1950, quan les nacionalitzacions després de la guerra fan pujar els béns públics al 50% de la renda nacional. La situació al Regne Unit és similar, però més aguda, perquè en general l'Estat deu més que no pas té, especialment al voltant del 1810 i el 1950, com a conseqüència de l'esforç de les guerres napoleòniques i de les guerres mundials que l'Estat finança emetent deute públic. Però el fet sorprenent, no pas singular, perquè es manté al llarg dels anys, és que és el capital privat el que aporta valor a la riquesa nacional, entre el 100% i el 90% d'aquesta riquesa, ja que, com s'ha dit, el capital públic és proper a zero, el que té l'Estat és igual al que deu. Això dóna lloc a un fenomen no per estable menys injust. L'Estat que és deficitari ingressa menys del que gasta, es finança a través dels préstecs que li fan els particulars: l'Estat, en lloc d'apujar impostos, demana préstecs a la ciutadania que té més capital, als mateixos a qui no fa pagar prou impostos, préstecs que els suposen interessos i, per tant, beneficis...
Els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, amb l'amenaça del comunisme victoriós contra el feixisme, van ser un període d'excepció en què la feina va tenir una importància màxima: el pes de l'economia va recaure més en aquelles classes socials que viuen de la seva feina i menys en aquelles que han acumulat capital. El capital torna ara a tenir la importància del passat i, per tant, es pot concloure que l'evolució de l'economia mundial al principi del segle XXI va en direcció contrària a l'equitat.
