Un sofà a la riba
¡Senyor, sí, senyor!
Llegeixo amb estupefacció el document que porta per títol Dimensionament de les forces de defensa de Catalunya I: la força naval. Ha estat redactat per la sectorial de defensa de l'ANC i parla, com és obvi, de la necessitat de disposar, en el marc d'un país independent, de dotacions marítimes com Déu mana, atesa “l'enorme dependència del mar que té Catalunya”. Tot és molt hipotètic, per descomptat, però els patriotes que han escrit aquest paper consideren que tenim l'obligació “de treballar en aquest camp des d'un primer moment”. Ostres, tu, ara resulta que la prioritat és tenir almiralls i patrulleres i corbetes i potser també algun destructor. M'havien parlat de la idea, però, si he de ser franc, no me l'acabava de creure. ¿De debò que hi ha algú que a hores d'ara pensa en això? ¿És per recuperar aquell temps remot en què els peixos, com escrivia Muntaner, s'enlairaven per damunt les aigües tot exhibint les quatre barres? ¿És una reconstrucció històrica dels almogàvers?
Doncs, sí. Resulta que és veritat. Més enllà de les consideracions pacifistes que la CUP ha aportat per distanciar-se d'aquesta solemne idea de bomber (o de mariner d'aigua dolça, per ser més estrictes), el fet és que la cosa és a la ratlla del vodevil. Per no dir que la traspassa a bastament. “Cal posar en marxa l'Acadèmia Naval de Catalunya ben aviat.” Oh, i tant. Tan aviat com puguem, si és possible l'endemà mateix de la declaració d'independència. Després, com afirma el document, uns anys més tard, perquè no sigui dit, la marina catalana emprendrà accions a l'Atlàntic i a l'Índic, perquè cal “plantejar-se la necessitat de projectar una força, en un context multinacional, com a contribució a la pau”. A part de mal escrit, el text és demencial. I mira que hi ha coses a fer, abans de dissenyar la flota. No ho sé: jugar al dòmino o a la guerra de barcos o fer allò que en Bauçà va aprendre a fer quan era petit. Per exemple.