Mundial

El mundial de futbol és un ritual que es representa cada quatre anys perquè les tribus respectives puguin tenir atacs de nacionalisme sense que calgui agafar les armes. En aquest sentit, l'escenificació d'aquests combats als camps de joc, i totes les metàfores bèl·liques que s'hi projecten, sembla exercir un efecte terapèutic de desfogament que permet canalitzar els instints bestials que portem inscrits a l'ADN. El mundial, d'altra banda, facilita l'exhibició de tots els tòpics nacionals i cada tribu nacional s'allibera, gràcies al futbol, de l'enutjós sentit del ridícul. Estic a punt d'afirmar que la FIFA és una ONG, però me n'estaré. Tots aquests partits amb pròrroga, totes aquestes lluites agòniques, es llegeixen com batalles incruentes al final de les quals els guanyadors exploten d'alegria i els perdedors cauen, humiliats i plorosos, a la gespa de l'honor. I tot, als països dels vencedors, es transforma en orgull nacional, en manifestacions de patriotisme més o menys tronades. Pels perdedors, l'orgull ferit, la decepció, la ràbia. Per això m'ha fet tanta gràcia el vídeo que un veterà periodista instal·lat a Suïssa m'acaba d'enviar. El títol és “Greus disturbis a Suïssa després de quedar eliminats del mundial per l'Argentina”, i dura deu segons: en una cantonada desèrtica d'una endreçada població suïssa un ciutadà cavil·la al costat de dos petits contenidors d'escombraries. Al cap d'uns instants i convençut que no el veurà ningú, dóna un copet a un dels contenidors que, tancat com està, cau a terra sense que s'escampi res a la via pública... L'home ha exorcitzat la derrota d'acord amb el tòpic que correspon a l'ordenada Suïssa. El mundial, fins i tot allà, ha fet perdre el cap a un contribuent segurament modèlic. El títol del vídeo, no cal dir-ho, ironitza sobre un tòpic nacional. Per a bé o per a mal, els catalans, almenys ara per ara, no podem practicar el nacionalisme futbolero de manera plena. Aquí el sentiment de pàtria l'hem hagut de cultivar amb més subtilitat.