Elecció directa

El govern espanyol ha demostrat que, quan vol, és capaç de portar la iniciativa. Això és el que ha fet per mirar de trencar la inèrcia de les darreres eleccions europees quan ha anunciat un paquet de mesures per a la regeneració democràtica que portarà al Congrés al mes de setembre i que, sens dubte, es convertiran en el tema de debat a l'inici del nou curs polític. De fet el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ja ha aconseguit una part important del seu objectiu i ha situat la reforma de la llei electoral municipal en el centre de la polèmica. La seva proposta d'elecció directa de l'alcalde, afavorint que sigui el cap de la llista més votada, li ha retornat el protagonisme perdut i, sobretot, ha deixat momentàniament totes les altres qüestions en segon terme.

La proposta de reforma d'una llei electoral té prou entitat per dedicar-li una atenció central, per si mateixa, i no es mereix que tinguem la sospita que es planteja com un recurs estratègic per guanyar avantatge a curt termini. El fet que es parli ara de modificar el sistema d'elecció dels alcaldes, a un any vista de les eleccions municipals, fa pensar que no és un proposta desvinculada dels interessos partidistes. Des d'aquest punt de vista és una evidència, tal com ha quedat de manifest, que permet al PP recuperar l'agenda política, però també sembla que és un intent a la desesperada dels populars de mirar de conservar nombroses alcaldies en les quals podrien perdre la majoria absoluta. Fins i tot, si no se'n surten amb la proposta, és previsible que la campanya electoral del PP tingui com a motiu principal la crida al vot útil tot alertant els electors que només hi ha dues opcions: o l'ordre o un multipartit d'esquerres.

Les urgències dels populars en el conjunt d'Espanya contrasten amb l'efecte que podria tenir la mesura proposada a Catalunya. En el poc probable cas que es tiri endavant aquesta reforma electoral, i si tenim en compte els resultats dels darrers comicis, la principal força beneficiada a Catalunya podria ser Esquerra Republicana de Catalunya o, si acaben reeixint, les candidatures unitàries que es presentin sota el paraigua del dret a decidir. És aquesta la intenció dels populars o s'accepta com un dany col·lateral d'una càrrega de profunditat per apagar l'incendi en el panorama polític espanyol?

De tota manera podria passar que el PP es veiés forçat no només a aplicar en un futur la seva proposta, sinó fins i tot a ampliar-la. Resulta difícil avui dir als electors que sí, que efectivament podran triar directament el seu alcalde, però que no podran fer el mateix amb el seu diputat o amb el seu president. Si l'argument és que la política municipal és la que representa la proximitat, encara es posa més distància amb la resta d'administracions i s'allunya la gestió de les cambres parlamentàries de la vida quotidiana; o sigui, que es pot acabar aconseguint l'efecte contrari del que es busca. Un cop s'ha generat una expectativa com aquesta no es pot deixar completament aparcada.

No És el primer cop que es proposa una reforma en la línia de l'elecció directa dels màxims responsables municipals, però sempre s'ha acabat deixant-ho córrer. I és que no n'hi ha prou amb canviar el sistema electoral. Els ajuntaments funcionen com parlaments a escala, on sovint hi ha més espai per al debat especulatiu que per a l'acció política a favor dels ciutadans. Cal dotar-nos de models més efectius que, sense eliminar espais de control de la gestió, facilitin la presa de decisions i la seva aplicació al ritme que exigeix la nova manera de fer les coses. En la mateixa línia s'ha de dotar els diputats d'una llibertat d'actuació que pugui comportar una exigència de responsabilitats. I molt més important encara és dotar la figura del president d'un nivell de competències que estigui a l'altura del lideratge que li reclamem. I en un sentit simbòlic una manera de reforçar aquesta figura és que també surti d'un sufragi directe. No hi ha sistema que afavoreixi més la regeneració que aquell que permet disposar d'una manera clara de passar comptes.