Sant Pancraç

Als països que han tingut una experiència decent de l'exèrcit i de l'estat nació, quan la gent se sent desprotegida tomba cap a la ultradreta. És el que passa al Regne Unit, a França, a Àustria i fins i tot a Hongria i Alemanya. En territoris com ara Itàlia i Espanya, que han estat encaixats en estructures ineficients i artificials, i tenen una història militar moderna plena de ridículs tràgics, la gent tendeix a buscar la protecció a l'esquerra. En els estats moderns, l'esquerra fa el paper de l'Església. Sempre m'ha cridat l'atenció que la Rambla s'omplís de convents a mesura que Catalunya perdia poder militar. L'esquerra radical, igual que la ultradreta, dóna sentit al patiment oferint als ciutadans desesperats el consol d'un sacrifici col·lectiu. L'única diferència és que ho fa mitificant la revolució en lloc de la guerra, i la salvació de l'ànima en comptes de la propietat privada. Qualsevol català que no hagi sucumbit a la ideologia sap que les diferències entre l'esquerra i la dreta són de matís i que totes les virtuts de les CUP vénen de la tradició cristiana i no pas dels dogmatismes dels segles XIX i XX. Qualsevol català normal sap també que el constitucionalisme pot anar molt més enllà de l'administrativisme del PP, que és totalitarisme disfressat de legalisme. La crisi de la socialdemocràcia és la crisi de l'hegemonia occidental al món, l'estat del benestar trontolla perquè no podem seguir robant com abans i moltes de les nostres antigues víctimes han esdevingut competidors. Dic això perquè no crec que CiU hagi de reconquerir el centre com diu Duran i Lleida. El centre era el confortable espai de l'eufemisme quan Europa podia anar amb el pilot automàtic. CiU ha de tornar al sant Pancraç, salut i feina, i fer la consulta peti qui peti. O la classe mitjana creurà que la independència –o fins i tot votar– és impossible i Podemos, ERC i el PP faran l'agost.