Patriotes

Un geperut mai es veu la gepa i un nacionalista espanyol mai es veu el sufix. Senzillament, no se'n considera. Quan algú gosa titllar de “nacionalistes” partits com el PSOE, el PP, UPyD o Ciutadans, els afectats s'escandalitzen. “Nacionalistes? Nosaltres som espanyols!” Monstres? Nosaltres som britànics! Qui és, doncs, nacionalista? Bàsicament, els altres. Els que els qüestionen la nació. El recurs habitual de les nacions amb estat per evitar el terme que tant els ofèn és el patriotisme. Un nacionalista –espanyol, francès o nord-americà– es considera un patriota. La literatura oficial i dominant ha estigmatitzat la primera paraula i ha consagrat la segona. Encara que el patriotisme, segons com i segons els més sensats, també pugui ser el darrer refugi dels miserables. Per això Aznar va distorsionar un concepte de sentit invers i es va apropiar del terme “patriotisme constitucional”, que volia dir, pam amunt pam avall, Constitució espanyola aplicada contra els discrepants. L'expressió ha perdut força, però no la intenció. Ni la necessitat. Ahir Rajoy, al costat d'Aznar, va haver de recuperar-ne l'essència. El president espanyol va proclamar que Espanya “és un bastió d'Europa” i que “els espanyols tenen motius per enarborar un patriotisme serè, cívic i orgullós”. En tenen sobretot un. N'hi ha que ells consideren espanyols a la força i que no en volen ser. Perquè no se'n senten. Serenament, cívicament, orgullosament. A cops de pàtria, els volen reduir. Els molt nacionalistes.