És una tàctica

Sento a parlar sovint en diversos mitjans del “procés recentralitzador espanyol”, que seria llarg d'enumerar: de la Lomqe a l'absorció del port de Barcelona, passant per l'anul·lació de facto de les competències que ens serveixen per subsistir. Són fets evidents. Però la pregunta és per què. Volen demostrar que ens menyspreen? Castigar-nos posant-nos de cara a la paret, com feien a les escoles antigues amb els infants rebecs? És un acte de prepotència? És una humiliació dissuasiva? No, res de tot això. Deixo de banda les chulerías d'algun pallús: parlo del govern espanyol, que, sí, és molt mediocre, però sap molt bé què s'hi juga.

Aquest assetjament a què estem sotmesos respon a un propòsit calculat. És molt semblant al que empren alguns empresaris quan tenen conflictes laborals, amb vagues, manifestacions, pintades i tot plegat: acomiadaments fulminants, supressió de drets pactats, prejubilació de treballadors de cinquanta anys, augment d'hores i rebaixa de salaris, etc. Al cap d'unes setmanes, els treballadors, esgotats per la vaga, s'avenen a negociar. I què negocien? L'empresa els ofereix readmetre els treballadors acomiadats, retornar l'horari i els salaris i retirar les prejubilacions. El comitè de vaga ho accepta. Quin és el resultat? Que els treballadors recomencen la feina exactament en les mateixes condicions que havien provocat el malestar i la vaga, però sense les sancions.

Això mateix està fent-nos el govern espanyol. Quan per fi ens invitin a negociar, retiraran les usurpacions de competències, deixaran en pau la immersió lingüística, ens regalaran el nostre port i nosaltres, esgotats, tornarem exactament a la situació que va posar dempeus tot un país.

És una vella tàctica. Què podem fer-hi? Queixar-nos, això sí, però intentar ser una mica més llestos, i, com sempre, comportar-nos de manera pacífica, democràtica i dialogant. Després del 9-N serem nosaltres els qui posarem les condicions. Paciència, doncs.